BarnaSub

Col•lector del Torrent del Cargol (2)

2 dies ago

 

18.02.21 l'equip d'Espeleodijous d'aquesta jornada, està format per: Dolors Boter, José Hidalgo, Jaume Julià, Jordi López, Toni Robert, Rafael Solanas, i “Victor”.  Objectius de la sortida: topo i foto. Per trobar l'itinerari d'accés consulteu l'apunt d'ahir.

El col·lector
La poligonal que vam mesurar fa 1.477 metres i un lleuger desnivell ascendent, amb alguns i graons i parets de retenció (fins de 1,50m) que poc a poc amb unes pendents mitjanes de més de 2 graus van acumulant-se fins els + 60m tot recorrent des del torrent del Cargol una bona part del cementiri de Collserola, constituint el conducte de sortida de les aigües pluvials.


Al llarg d’aquest recorregut apareixen al sostre 16 xemeneies laterals algunes tapiades amb maons, d’altres amb tapadores rodones de ferro, la més alta s’enfila fins a 9m per sobre de la galeria.

El tret més rellevant d’aquest col·lector és l’abundor de gorgs actius; des del festoneig de microgourgs que entapissen el terra, els gorgs inundats de pocs centímetres, per on discorre el cabal que anem trepitjant, fins els basals, que als primers metres, per efectes de la represa de sortida i els sediments acumulats, la migrada alçada ens força a anar de genolls amb un màxim 40 cm. d'aigua a la mateixa entrada.
La major part del trajecte es pot fer dempeus per una galeria de 1,50 x 1,90 excepte on el reompliment sedimentari o els graons i petites parets, redueixen la secció. El punt més baix on cal arrossegar-se té 40cm d'alçada.
 Vídeo d'en Rafa Solanas

SortidaFinalment en una derivació en direcció SW trobem una sortida en forma de pou ascendent en calaix a cel obert de +1,9m.
Remuntant el pou podeu veure que sortim en ple cementiri. Tenim a la vista, un vehicle, una parella dipositant flors i en la filera de nínxols més propera podem llegir al capdamunt el núm. 42161 i a la base una làpida de la Família Hidalgo + ... 
Tant discretament com ens ha estat possible, ens en tornem per fer el recorregut subterrani pel col·lector, cap a la boca d'entrada.
Superposició.Ajustaments del traçat sobre l'ortofotomapa.
Victor

Col•lector del Torrent del Cargol (1)

3 dies ago

 

Les primeres noticies

El 6 de febrer d’aquest 2021 en Jordi Soria ens envia uns comentaris a la sortida de l’Espeleodijous a les mines de Can Xirot (28.01.2021) explicant-nos la situació i característiques d’aquesta galeria:

"Us deixo també la ubicació i una foto del túnel que recull les aigües pluvials del cementiri. Deu fer un quilòmetre de llarg i si malament no recordo és de formigó i de trànsit còmode. S'hi entra des de sota un aqüeducte a un torrent de collserola. Quan hi vaig anar en algun punt proper a l'entrada l'aigua ens arribava quasi als genolls. En una bifurcació al fons de tot vam veure una tapa de clavegueram al sostre, la vam aconseguir obrir i vam sortir enmig d'un "carrer" del cementiri."




El nom és un tant confús, genèricament podem optar per túnel, galeria, col·lector, claveguera... Y la toponímia també ´rd diversa: torrent del Cargol ó torrent de Tapioles. Finalment optem per denominar-ho preferentment com Col·lector del Torrent del Cargol.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/de-canyelles-a-can-cuias-por-collserola-y-12-fonts-3-acueductos-23077225/photo-14648272

https://ca.wikipedia.org/wiki/Torrent_del_Cargol


Localització, visita i fotos. 

10.02.21 Dolors Boter, Jordi Perera, Toni Robert. 

Situat en l’extrem oriental de la Serra de Collserola, desguassa en el torrent del Cargol o de les Tapioles, molt a prop de l'aqüeducte de Tapioles (monument catalogat) construït a la segona meitat del segle XIX per a la conducció d’aigües, a la vora del límit municipal de Montcada i Reixac. 

Geològicament és situa en terrenys paleozoics del Cambroordovicià, amb pissarres micacitiques i sorrenques. 

És fa l’aproximació per l’àmbit del cementiri de Collserola, tot baixant pels “Bosc de les Cendres”.


Victor

Clavegueres de Barcelona. Visita guiada.

6 dies ago

L'enorme xarxa del clavegueram de la ciutat té un tram on abans de la COVID19 s'organitzaven visites guiades, emmarcades en el programa d'educació ambiental "Com funciona Barcelona?" El cicle de l'aigua a la ciutat.Segons els organitzadors:
"Coneixerem l'únic tram de les clavegueres de Barcelona que es pot visitar per acostar-nos al cicle de l'aigua a la ciutat i conèixer com funciona. La xarxa de clavegueram garanteix la higiene i la salut pública, evita possibles inundacions i facilita el sanejament de les aigües residuals.
Reflexionarem sobre la importància de l'aigua com a bé escàs i la corresponsabilitat que tenim en el manteniment d'aquest recurs. La nova cultura de l'aigua pot ser una de les respostes als reptes que ens planteja el canvi climàtic i les conseqüències que provoca en la vida quotidiana de les persones".

 Situat a la cruïlla del Passeig de Sant Joan amb el carrer de València. 



Dades del clavegueram

· El clavegueram de Barcelona, dóna servei aproximadament a 1.540.000 habitants de la ciutat i als establiments comercials i industrials ubicats en les més de 81.500 finques que hi ha en els 98 km2 del terme municipal. 

· La xarxa del clavegueram de Barcelona (que es gestiona des del SITE) té 1.693 km de longitud i una variada tipologia de clavegueres i col.lectors:
 29% tubulars petits (diàmetre <=80cm)
 16% tubulars mitjans i clavegueres no visitables (secció < 1 m2)
 35% clavegueres visitable (1m2 < secció < 1,5 m2)
 10% col.lectors (1,5 m2 < secció < 4 m2)
 10% grans col.lectors (secció > 4m2)

· Embornals, reixes i pous:
 63.063 embornals i reixes
 41.396 pous de visita

· Seccions:
 1.843 seccions diferents a la xarxa del clavegueram

· Dipòsits de retenció anti-inundacions - anti DSU:
 Escola Industrial
 Bori i Fontestà
 Zona Universitària
 Doctors Dolça
 Villalba dels Arcs
 Joan Miró
 Taulat
 Plaça Fòrum

· Punts de mesura del nivell de l'aigua dels col.lectors. Limnímetres
 136 punts fixos de mesura

· Instruments d'actuació sobre les aigües residuals i pluvials:
 36 Comportes
 21 Estacions de bombament
 10 Vàlvules


Per saber-ne més:

https://ajuntament.barcelona.cat/lafabricadelsol/es/content/como-puedo-visitar-las-alcantarillas-de-barcelona

https://www.elperiodico.cat/ca/barcelona/20180517/cloaca-de-babel-llibre-barcelona-turistica-6822926

https://www.google.com/maps/d/viewer?msa=0&ie=UTF8&t=m&ll=41.397453868376545%2C2.1704163756971884&spn=0.002817%2C0.00456&z=16&source=embed&mid=173NR5Zbt3ZiRfdFSVy5cp6mJprM

 Veure vídeos

https://youtu.be/kuMC-SILmb0

https://youtu.be/7NII8_XzHJA

https://youtu.be/1FC3wSHngt4

https://youtu.be/I8QFHo_BSyE

https://youtu.be/PZONiRoLNBE

https://youtu.be/PCjPKUzDpdg

https://youtu.be/XxpWN_iixuU

 

Victor

Els refugis del President Companys (2). El Palau de les Heures.

1 setmana 1 dia ago

 

El Palau: història, edifici, jardí i facultat.

El Palau de les Heures va ser la residència secreta del president de la Generalitat en els anys del conflicte.

Al final del segle XIX hi havia una masia, can Duran, amb unes 30 Ha de terra dedicades bàsicament al conreu de vinya. 

Aquesta fou adquirida el 1893 per Josep Gallart Forgas, indià nascut a la Bisbal d'Empordà i que havia fet fortuna a Puerto Rico, on inicialment hi va anar a treballar a les explotacions de canya de sucre, propietats d'uns oncles seus. A la mort d'aquests es fa fer càrrec del negoci de les explotacions fins que tornà a Barcelona el 1885. Va comprar aquesta finca per construir la seva residència d'estiu després de no haver pogut adquirir la finca Martí-Codolar, era el 18 d'octubre de 1893 i el valor de la venda fou de 21.000 duros.L'arquitecte August Font i Carreras es va fer càrrec del projecte de transformar la finca inicial conservant els elements més valuosos: el palau a l'estil de "chateau" francés i el jardí estructurat en tres terrasses orientades a migdia. A cadascuna d'aquestes hi domina una composició geomètrica de parterres, caminals i estanys, Jardí del Brolladors, Jardí del Rosers i Estany de l'Estrella.Hi havia diverses escultures i una de terracota d'una dona amb un nen envoltats per una heura han donat nom a la finca. A la façana hi ha l'al·legoria de les quatre estacions.
Gallart havia donat ordres que no s'escatimés en res i volia que fos capaç de competir amb la finca veïna del marquès d'Alfarràs, l'actual parc del Laberint d'Horta. En Gallart va poder gaudir de la finca dos estius, ja que va morir el 1898. La propietat va passar als seus fills. Quan va esclatar la guerra la família Gallart era de vacances al palau de les Heures. Van fugir a França el mateix juliol del 36. 
El palau va quedar incautat per la Generalitat. L'abril de 1938 el president Companys hi va traslladar la seva residència. S'hi va estar fins el gener de 1939 quan va marxar a l'exili. Durant l'estada del president de la Generalitat es va construir un refugi antiaeri en forma de galeria que va per sota del jardí posterior del palau.
El propietari del palau, Josep Gallart i Folch, disposat a sacrificar la casa per ajudar el règim, explica a les seves memòries que va fer arribar una foto aèria de la finca a l’aviació franquista perquè la bombardegés. Finalment l’atac no es va produir, però les tropes republicanes ja havien construït un refugi antiaeri per protegir el president.
Després de la guerra els Gallart van recuperar la propietat, van rehabilitar-lo i van establir la seva residència principal. El 1952 van abandonar definitivament la finca. En part ja s'havia parcel·lat i el 1958 la Diputació de Barcelona el va adquirir i el 1972 tenia previst enderrocar el Palau però les protestes ciutadanes van fer recular la proposta. 
El 1992, la Diputació va signar un contracte amb la Fundació Bosch i Gimpera, la qual es comprometia a restaurar el Palau (encàrrec fet a l'arquitecte Norman Cinnamond) per tal de convertir-lo en el que és avui, la seu dels estudis de formació continuada de les Heures, Fundació Bosch i Gimpera - UB,  [jo gairebé la vaig inaugurar fent-hi uns estudis força teòrics: un màster de “Comunicació a les Organizacions” el més interessant fou compartir projectes amb d'altres alumnes].

El refugi subterraniUna de les entrades estava al Jardí (avui clausurada) i l’altra al soterrani de l’edifici. Si entrem pel soterrani, el primer que haurem de fer és baixar per unes escales, que ens duran a un llarg passadís amb totxanes a les parets i cobert amb una volta de formigó on encara es poden apreciar parts de la instal·lació elèctrica original. 
En arribar al final del túnel el camí es divideix en dues parts. Si tirem a l’esquerra el que veurem serà l’estança principal, que pel que sembla se n’ha esfondrat una part considerable i un altre túnel tapat que deuria ser el que venia des de l’entrada del jardí. 
En cas que tirem a la dreta anirem a parar a una petita estança on al final hi ha una xemeneia perforada a sostre, primer de terra amb multitud d'arrels, que porta a un forat de ventilació, la sortida del qual es pot apreciar des de l’exterior. Aquest és un dels pocs refugis antiaeris que encara conserven un forat de ventilació.
Vídeos


Enllaçoshttp://www.bcn.cat/horta-guinardo/rutes/6-3.shtmlhttps://www.ub.edu/portal/web/educacio/situaciohttps://www.altresbarcelones.com/2014/03/el-palau-de-les-heures-i-el-refugi.html?m=1https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/el-refugi-de-lluzs-companys-a-hortaguinardze-durant-la-guerra-civilhttps://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20200308/474001300477/refugio-lluis-companys-palau-heures-barcelona-secreta.html
Victor

El refugis del President Companys (1). El Palau de la Generalitat.

1 setmana 2 dies ago

Els carrers de Barcelona van ser bombardejats des del 13 de febrer del 1937 –aquell dia el creuer italià Eugenia di Savoia va llançar els seus obusos contra la fàbrica Elizalde– fins al 24 de gener del 1939.
Durant aquells dos anys de terror aeri hi va haver molta fam, però l'esforç ciutadà va fer possible la construcció d'un total de 1.274 refugis. Alguns eren tan clandestins que fins ara, més de 80 anys després del final de la Guerra Civil, no han sortit a la llum. 
Un d'ells era ben bé al centre neuràlgic de la capital catalana: sota la plaça adjacent al Palau de la Generalitat. Es va construir perquè el president català, Lluís Companys, i el seu govern poguessin continuar treballant malgrat la pluja de bombes. 
Com molts altres refugis, també aquest va ser tapiat amb runa pel govern franquista, que temia que es pogués utilitzar com amagatall de persones o armes.

Aquest refugi connecta amb un altre, que ja es coneixia, situat ben bé sota l'edifici del Govern i que durant la dictadura es va fer servir com a arxiu de la Diputació de Barcelona. Els dos refugis es van construir alhora, entre el novembre del 1937 i el gener del 1938. Els passadissos subterranis condueixen a una tercera galeria en forma de ziga-zaga, d'uns 26 metres de llarg, construïda el 1645 durant la Guerra dels Segadors. A l'últim tram hi diu: "P. Pau". La Generalitat creu que correspon a Pere Pau Ferrer, mestre de cases de Barcelona del segle XVIII.

"Segurament aquesta galeria de la Guerra dels Segadors la van descobrir els obrers mentre construïen el refugi antiaeri de la Generalitat i això va fer replantejar les obres per no malmetre'l", diu Josep Maria Contel, president del Taller d'Història de Gràcia i l'investigador que va descobrir els plànols del refugi antiaeri de la Generalitat. "Quan ja s'estava construint el refugi, es va decidir obrir-lo també als veïns [podien entrar-hi per un altre accés que no s'ha localitzat], perquè precisament el gener del 1938 hi va haver la massacre de Sant Felip Neri", indica Contel. El 30 de gener del 1938 hi va haver una autèntica matança a l'oratori de Sant Felip Neri, que acollia sobretot infants que fugien de les zones ocupades per les tropes franquistes. Es calcula que hi van morir 42 persones, de les quals una trentena eren nens.

La recerca d'aquest refugi va començar el 2009, quan una persona a punt de jubilar-se va entregar una carpeta esgrogueïda a Contel. Dins de la carpeta hi havia uns documents datats del desembre del 1937 on hi deia: Projecte de refugi al Palau de la Generalitat de Catalunya. Entre els papers hi havia tots els detalls de la construcció del refugi, amb el pressupost, el nom de l'arquitecte, Manuel Peris, del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya, i el dels obrers que van executar les obres.

"Quan vaig rebre la carpeta em vaig considerar molt afortunat, era una troballa d'una gran magnitud i poc després, a través de Facebook, vaig localitzar una fotografia on es veia els obrers treballant en l'excavació", explica Contel, que recorda que "Durant molt de temps vaig intentar que s'excavés, però no me'n vaig sortir fins al 2016, quan es va decidir començar a investigar. El 2017 es va fer una prospecció i el 2018 es va descobrir el refugi".
Fet de formigó armat i de 13,5 metres de llarg per 8,80 metres d'alt, s'hi han trobat llaunes de conserves, agulles de cap, monedes, metralla, una cadeneta, un orinal, dues sabates, botons i una peça de roba. A la paret també hi ha alguna pintada. 
El buidatge de la galeria i el corresponent control arqueològic s'han fet des de la subdirecció general d'Obres i Serveis del departament de la Presidència, amb la col·laboració del Servei d'Arqueologia de l'Ajuntament de Barcelona, el Servei d'Arqueologia de la direcció general del Patrimoni Cultural de la Generalitat i la unitat de subsòl dels Mossos.

No era l'únic refugi que es va construir per protegir el president del govern català. N'hi un altre, que es pot visitar, on va viure Lluís Companys durant uns mesos de la Guerra Civil, al Palau de les Heures, a l'actual Campus Mundet de la Universitat de Barcelona. El refugi, sota la impressionant residència que s'havia construït a finals del segle XIX el ric industrial José Gallart Forgas, tenia un emplaçament privilegiat, perquè estava situat rere la bateria antiaèria del turó del Carmel. Tanmateix, l'existència d'aquest refugi no era un secret per als feixistes, que el tenien senyalitzat en alguns mapes com a possible blanc de les bombes. De fet, segons Contel, va ser el mateix Gallart qui va facilitar documentació i fotografies al bàndol rebel. El president català també va tenir un domicili temporal al número 33 de la Rambla i allà també es va fer un refugi.

Barcelona va ser bombardejada de manera pràcticament diària durant molts mesos de la Guerra Civil. Quan les tropes de Franco ja eren a les portes de la ciutat, els avions continuaven baixant en vol rasant i disparaven sobre tothom al passeig de Sant Joan. Al final de la guerra, a Barcelona s'havien destruït 1.500 immobles. El registre de l'Ajuntament va anotar 1.816 morts i 2.719 ferits, però altres documents xifren els morts en 2.750 i augmenten el nombre de ferits fins a 7.000. Saber el nombre exacte de víctimes és encara avui impossible.

Lluís Cruz  

Dimarts, 27 d'Octubre del 2020.
Descobreixen el refugi secret que Lluís Companys va fer construir al Palau de la Generalitat

L'equipament va ser projectat pel president Lluís Companys i ha estat amagat i oblidat durant 80 anys.

Havia passat desapercebut i oblidat, i la memòria oficial no el recordava perquè no havia constat mai enlloc. Però quan alguna cosa existeix, tard o d’hora, acaba per veure la llum. És el refugi antiaeri i secret que el president de la Generalitat Lluís Companys havia ordenat construir durant la Guerra Civil. Han hagut de passar 80 anys per descobrir que el búnquer havia estat allà, al subsol del Palau de la Generalitat.

La història d’aquesta descoberta va començar el 2009, quan a les mans de l’historiador i president del Taller d’Història de Gràcia, Josep Maria Contel, hi va arribar una carpeta amb uns plànols que projectaven la construcció del refugi datats del 1937, un any abans dels bombardejos aeris més cruents de la Guerra Civil a la ciutat. Segons Contel, que estudia els refugis antiaeris de la ciutat des del 1994, “qui em va fer arribar la carpeta em va triar perquè creia que, si no, la carpeta podia acabar a la bassa”. Just en rebre-la, l’historiador explica que “me la vaig mirar i vaig veure els plànols” i Contel va recordar que “a l’arxiu administratiu ja hi havia una altra carpeta similar amb un expedient incomplet” que, contrastant-los amb els de la nova carpeta “el completaven”.

Però l’existència del refugi, si s’havia acabat construint, era només una hipòtesi. Fins que uns anys després, relata Contel, “vaig veure en una pàgina de Facebook una fotografia en què es construïa un refugi i vaig poder identificar el lloc“: Les proximitats del Palau de la Generalitat. De fotos com aquella, explica, “n’hi havia més a l’Arxiu Nacional i van donar testimoni que el refugi es va construir”.

El refugi, per dins

Amb els plànols i les fotografies a la mà, Josep Maria Contel es va posar en contacte “discret”, entre d’altres, amb els Mossos d’Esquadra, per analitzar els plànols del 1937 i contrastar-los amb el subsol de la seu del govern. I va ser així com, amb la unitat de subsol de la policia catalana, de mica en mica es va anar descobrint l’accés primer, un passadís després, i una part generosa del refugi, finalment. Contel explica que “segurament el refugi és més gran”, tot i que la part que s’ha reobert ha permès deduir que es va utilitzar perquè hi ha aparegut part de la instal·lació elèctrica, alguna llauna de conserva d’aliments, alguns sabata, peces de roba i grafits a les parets.

Una altra de les troballes que s’ha fet durant l’obertura de l’accés al búnquer ha estat que, si bé als plànols que té el president del Taller d’Història de Gràcia hi apareix projectada la construcció d’un passadís que connecta el refugi amb l’exterior, aquest túnel és molt més antic. Tant que una inscripció gravada amb les lletres “P. Pau” ha permès establir que es fa referència a Pere Pau Ferrer, qui va ser arquitecte municipal de Barcelona la segona meitat del segle XVII. És a dir, que aquesta galeria es va construir durant la Guerra dels Segadors.

Aquesta troballa confirma que el refugi tenia una part reservada per al personal del Palau de la Generalitat -unit a un petit refugi ja documentat-, amb una connexió al Palau, i una altra part per a ús públic connectada amb l’exterior, que feien servir els veïns del Gòtic.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/el-refugi-antiaeri-que-amaga-el-palau-de-la-generalitat/video/6065932/


Podeu veure un anterior apunt sobre refugis, que vam dedicar dedicat al anomenat número 307 en el Poble Sec, clicant en el següent enllaç:https://barnasub.blogspot.com/2020/12/el-refugi-307-poble-sec.html

Victor

El Túnel del Morrot (6). Visita, topo i foto del pis superior.

1 setmana 4 dies ago

El 11.02.2021 formem el grupet de l’Espeleodijous: Dolors Boter, José Hidalgo, Jaume Julià, Toni Robert, Rafa Solanas i “Víctor” (sis en total, respectant els condicionants COVID19 en aquesta etapa de confinament comarcal)... i per segona vegada amb l’afegitó posterior d’en Jordi López. L’objectiu és visita, topo i foto.

L'ascens al pis superior
Seguint els passos d’uns dels darrers vídeos de l’Eliseo, des de la galeria d'entrada agafem la derivació A5 i ens enfilem pel colze formigonat.Cal remuntar un graó d'uns dos metres i seguir enfilant-se flanquejant un parell d’esvorancs per arribar a la galeria cap a la dreta a uns 9m per sobre del nivell de la galeria inferior. En el tram mes “vertical” d’aquest desnivell, per més seguretat (?), vam deixar instal·lada una corda amb un parabolt a mig introduir per fallida del trepant.

La topo del pis superiorEn el conjunt d’aquest nivell superior vam mesurar 367 metres de recorregut. Aquest enreixat, o pis superior, és situa uns 9 metres per sobre de les galeries de l’entrada o pis inferior.
Galeria centralEl eix principal amb uns 90 metres de longitud, té tres punts particulars: la roca "menhir" l'espasa i el pou de comunicació amb les parets de la construcció de l'entrada i la seva finestra l'exterior.
Les derivacionsD'aquest conducte rectilini surten 5 galeries laterals que hem anomenat de B1 a B5.
Les tres primeres (B1-B3) donen accés a derivacions amb diversos pous de comunicació que no hem davallat i suposem, que si no estan obstruïts, desembocaran a galeries laterals del pis inferior.
La topo del conjunt El total del Túnel del Morrot, segons les mesures de les nostres poligonals, totalitza 907 metres.
Superposició


Victor

El Túnel del Morrot (5). Visita, topo i foto del pis inferior.

1 setmana 6 dies ago


En aquest nou apunt presentem una part de les fotos obtingudes pel José Hidalgo i la topo que vam fer de la primera planta o pis inferior.
El TúnelExteriorment veiem una caseta d'obra, quadrada, i sostre amb volta de canó, que tancava totalment el accés a l'interior. Un forat superior penjat a l'alt de la paret frontal d'accés complicat, i un altre forat al nivell del terra (aquest parcialment ocult per una "tapadora" de llauna oxidada), que permet l'entrada fàcil a la galeria.
Aquest conducte està constituït per un tram rectilini de prop de 100 metres amb una secció variable que sovint és situa en els 3 x 3 metres, alçada que pot doblar-se i més en els punts de comunicació amb el pis superior. 
Ambdós costats d'aquesta galeria s'obren altres set que apareixen numerades de major a menor a mida que ens allunyem de l'entrada. Tres d'elles A6, A5 i A1, desemboquen en un curiós traçat en bucle. Normalment el final de les galeries son fronts d'excavació aturada, on veiem la roca mare. Curiosament les dues terminacions de la A7 acaben tapiades per un tap de blocs, probablement per que estan tan a prop de l'exterior que constituirien nous accessos no desitjats.
Les galeries poden presentar les parets formigonades, amb totxana, o sense recobriment com hem volgut representar en el nostre dibuix. En alguns punts on és veu la roca sense recobriments podem veure mineralitzacions que mostren una singular alternança de coloracions. 
Un recobriment polsos ennegreix una bona part de les galeries, per tot arreu trobem brutícia, deixalles de tot tipus (roba, maletes, somiers, etc.), parets pintades i emblanquinades, restes de una pretèrita instal·lació elèctrica i també papers, revistes i algun llibre escolar de més de 50 anys, que evidencien diverses etapes d'ocupació.  


La topoEl recorregut de la poligonal d'aquest nivell d'entrada és de 540 metres. 
Deixem per una propera visita, l'accés al pis superior, aparentment de menor extensió, que comprovem que és pot accedir amb diferent dificultat des de diversos punts. 



Les fotos





Victor

El Túnel del Morrot (4). L'accés.

2 setmanes ago

 

Dijous 4.01.2021 en confinament dins del terme municipal, respectant les mesures COVID19, tornem al Túnel del Morrot per topografiar i fotografiar el nivell d'entrada, L'equip de Espeleodijous era format per: Javier Benito, Dolors Boter, Jaume Julià, José Hidalgo, Toni Robert i "Víctor". Més tard s'incorporà una estona el company Jordi López.

En aquest apunt mostren el camí d'accés per facilitar la visita dels que no el coneixen, i especialment dels qui ens han manifestat el seu interès per fer-hi una visita fora dels dijous. Probablement amb les coordenades hi hauria prou, però és un indret amb molta brutícia i amb diverses opcions mes o menys agradables, per això detallarem el itinerari que hem seguit avui que probablement és el més recomanable. 




Continua en l'apunt següent...
Victor

El Túnel del Morrot (3). Visita filmada.

2 setmanes 1 dia ago

Visitant el túnel
El següent dijous (14.01.21) vam fer una visita preliminar amb la participació dels membres d’Espeleodijous, Ricard Alsina, Jaume Julià, Toni Robert i “Víctor”. Vam coincidir amb el Jordi López que fa temps que demostra alhora interès i coneixement de tot el que envolta Montjuïc.

En aquella visita vam comprovar que la galeria d’entrada tenia un pis superior penjat al que caldria accedir amb material, motiu pel que acordarem, que després del confinament municipal, hi tornaríem amb més companys per fer la instal·lació necessària i fer el recorregut complert.

Visitat espeleològicament pels companys del GEXXI, (tot i que no coneixem cap topografia publicada) ha estat objecte recent d'un seguit de vídeos amb el títol de "Túneles secretos de Montjuïc" editats per en Eliseo López Benito, autor de la hipòtesi de una Civilizaciön Madre de fa 10.000 anys, guiat per l'autoanomenat "niño-lobo de Montjuïc".





Continua en els apunts següents... 
Victor

El Túnel del Morrot (2). L'entorn.

2 setmanes 2 dies ago

 

Aquest vessant de Montjuïc és un lloc de notable interès geològic on es pot observar el Miocè i el seu patrimoni fossilífer i mineralògic. Es poden recórrer diversos itineraris.
El nostre amic Joan Rosell del Grup Mineralògic Català, ha publicat una una excel·lent guia-itinerari que és desenvolupa en els adjacents Jardins Costa i Llobera, que amablement ens ha autoritzat a incloure en aquest apunt. 



El dimarts 12 de gener 2021 vaig apropar-me a aquest interessant túnel, anomenat igualment pels malnoms de Coves d’Ali Baba, Hotel Transeunte i Hotel Montecarlo.
Vaig anar resseguint per la vora de la Ronda Litoral, inspeccionant la "Bauma dels Gats". 


Continua en el següent apunt...
Victor

El Túnel del Morrot (1). Antecedents i projectes

2 setmanes 3 dies ago

Projecte de transformació / desaparició

Situats en el front marítim, vora el port, que es veurà afectat pel Peu de Montjuïc. Conectivitat Litoral de Barcelona un ambiciós projecte de remodelació urbanística, i entre ells el del Nou Barri del Morrot que afectaran profundament aquest indret, i dubtem que a llarg termini es puguin conservar aquests subterranis.

http://www.ub.edu/geocrit/b3w-1049/b3w-1049-04.htm

https://www.bcnregional.com/ca/projects/propostes-per-la-ronda-litoral-al-peu-de-montjuic.


Els túnels. Antecedents

El túnel del Morrot, probablement és el túnel artificial excavat a la muntanya de més longitud. Resten per localitzar (o reobrir) els del Polvorí, el del túnel Fantasma, el túnel del terror de l’antic parc d’atraccions, els de les bateries de costa del General Álvarez de Castro, els de l’avinguda Maria Cristina...

Segons publicà El País "Memòries d'un Penya-segat" (28.06.2012):

"van ser construïts durant la Guerra Civil per amagar-hi els magatzems de benzina de CAMPSA, que l’aviació italiana provava de destruir. Es va aprofitar una cova natural, a partir de la qual es van perforar dues galeries sobreposades. Tanmateix, en el bombardeig del juny de 1938, les bombes van fer explotar els dipòsits i les obres es van aturar. En la postguerra es va transformar en una ciutat de la misèria, on vivien els captaires més estripats. Llavors eren conegudes com les Coves d’Ali Baba, l’Hotel Transeunte o l’Hotel Montecarlo, per un cartell burleta que algú penjà a l’entrada. El perill d’esllavissades va fer que en els anys 60 fossin desnonades i tapiades."


Tots els noms de Barcelona 20.05.2013El fantasma del Morrot de Montjuïc

No reconeixeríeu el paisatge que us envolta si una màquina del temps us posés els peus en la Barcelona de fa només un segle. Imagineu si el viatge us portés a la Barcelona renaixentista, tancada per les muralles, envoltada d'hortes i amb les goletes i les fragates ancorades davant dels penya-segats de Montjuïc. Perquè eren això, simples penya-segats on les gavines hi feien niu, i entre les roques negres, s'entreveien alguns pescadors que passaven la nit encenent fogueres a les coves que s'amagaven entre les roques.

La part més prominent del penya-segat de Montjuïc sempre s'ha dit morrot, com si fos el morro de qualsevol animal que volgueu imaginar. Quan es va construir la carretera que havia de connectar el port amb Casa Antunez (que després acabaria sent el trist i degradat barri de Can Tunis), el morrot va ser mutilat, i s'hi va aixecar una petita fortificació.

En queden, però, algunes imatges de l'aspecte que havia tingut durant segles. Potser als dibuixos no es veu el fantasma que diuen que rondava els penya-segats. Però existia... i qui sap, potser, si entre els camions que circulen per la Ronda Litoral, encara es deixa veure de tant en tant...
V.

Just on comença el Paral·lel, al costat del portal de Santa Madrona – petit tram conservat de la muralla de Barcelona -, hi ha la plaça de les Carboneres. Rep el seu nom del punt on, durant molts anys i fins a la dècada dels seixanta del segle passat, s’hi acumulava el carbó que descarregaven els vaixells del port.

Era una zona fosca, lletja, apartada de tot, i tenyida del negre del carbó que ho inundava tot. Darrera de les piles de carbó, tancades per unes tanques de fusta altes i plenes de forats i esquerdes, hi havia una zona degradada i mig abandonada que s’estenia fins a la falda de Montjuïc. Tota la zona es coneixia com a Horta de Sant Bertran, i de fet, els molls que es van construir en aquella zona porten el mateix nom, Sant Bertran.

L’horta de Sant Bertran es remunta uns quants segles enrere. Era, geogràficament parlant, la zona compresa entre la muralla – el Baluard del Rei rematava la corba de la muralla de Santa Madrona quan girava cap a la Muralla de Mar – i la muntanya de Montjuïc. Durant segles allà es van situar alguns dels horts que nodrien de productes agrícoles la ciutat de Barcelona i els seus mercats, com el Born o la Boqueria. Una riera servia de fossar d’algunes parts de la muralla, i un cop creuat el curs d’aigua, les hortes i els camps eren l’únic paisatge fins arribar a la muntanya, pel sud, i al mar, caminant cap als penya-segats. Precisament els penya-segats de Montjuïc devien ser dignes de veure. Una paret de roca on trencava el mar. Un caminet permetia passar sota el morrot - el petit sortint que en forma de morro marcava la part més prominent del penya-segat – i els terrenys situats a l’altra banda eren coneguts com Casa Antunez, el nom que després derivarà en Can Tunis.Ja ens hem situat, ja tenim creat el paisatge que ens envolta. Ara viatgem una mica en el temps. Situem-nos a l’any 1640, just a l’inici de la Guerra dels Segadors. Una multitud de pagesos protestava a la porta del palau del virrei i demanava a crits el seu cap. Dalmau de Queral i Codina, virrei i comte de Santa Coloma, era un home odiat per la població. Explica la història que l’home coneixia l’existència d’un passadís secret que unia el seu palau, situat a la cantonada del Carrer Ample amb l’actual plaça del Duc de Medinaceli, i els penya-segats de Montjuïc, fora muralles.

Per esquivar al poble en armes, l’home va fugir passadís enllà, i es va trobar sa i estalvi corrent per les hortes de Sant Bertran. Dues galeres genoveses havien ancorat just davant de Montjuïc, i el virrei va veure que serien una bona opció per fugir de la ciutat.

Però la sort no el va somriure perquè a les hortes de Sant Bertran també hi havia segadors, que el van reconèixer. Diu la llegenda que el van linxar, literalment, més o menys al mateix punt on ara hi ha la plaça de les Carboneres, a tocar de les roques del mar.

I sembla que aquell punt on va morir el virrei odiat es va convertir, durant dècades, en lloc quasi de peregrinatge pels ciutadans furiosos amb el poder injust i opressor. El costum era llençar pedres contra el punt on el virrei va ser linxat, i d’aquest costum en va esdevenir un túmul. Els túmuls eren petites muntanyes de pedra sota les quals, normalment, es feien enterraments. Van passar els segles, i la història es va convertir en llegenda. I la llegenda deia que sota aquell túmul de pedres encara restava enterrat el virrei. Es va col·locar una creu feta de fusta de pi, i el poeta Jacint Verdaguer en va fer referència en un dels seus versos:


De Sant Bertran en les Hortes
part d’avall de Montjuïc
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Aneu-hi, fills de muntanya,
aneu-hi, barcelonins,
a resar un pare nostre
per qui fou nostre botxí.

Amb aquesta poesia de Verdaguer, que va viure a la segona meitat del segle XIX, queda clar que la llegenda del virrei assassinat just als peus del Morrot el 1640 havia sobreviscut durant segles, i la creença popular encara situava el cadàver de l'home sota les pedres. Sembla que realment el virrei va ser enterrat dins de la ciutat, però l’imaginari col·lectiu situava el seu cadàver sota els penya-segats de Montjuïc.

I sense deixar la llegenda, afegirem, pels amants de la nit i els misteris, que diu també la dita que les nits de lluna nova s'alça des del Morrot el fantasma del virrei, que camina des de la Terra Negre de les carboneres fins al mar quiet i tranquil, i allà es submergeix, sota les aigües, intentant fugir dels seus botxins.

Més enllà de la llegenda, el que sembla segur és que la zona de les carboneres era lloc de mala vida, cau de prostitutes durant els anys més durs del franquisme. Hi ha un article que fins i tot parla d'uns forats a la tanca de fusta que envoltava la carbonera que eren utilitzats per facilitar l'anonimat dels contactes sexuals entre prostitutes i clients.Ara quan passeu des de Colom cap a la Ronda Litoral recordeu les hortes de Sant Bertran i les terres negres, i penseu, si és de nit i esteu conduint sols entre els carrers deserts, que potser us observa el fantasma del virrei, mort i assassinat pel poble de la Barcelona del 1640.
Si us agrada el misteri, la història i les llegendes, compreu la novel·la Tots els noms de Barcelona. La podreu trobar a l'FNAC, Corte Ingles, Casa del Llibre i a moltes llibreries. És un thriller ambientat en els dos mil anys d'història de la ciutat de Barcelona, des de la Bàrcino romana fins a la ciutat medieval i la Barcelona modernista.

Més informació i el primer capítol gratis a 
http://totselsnomsdebarcelona.blogspot.com/2013/05/el-fantasma-del-morrot-de-montjuic.html?m=1

Més enllaços:

https://elpais.com/ccaa/2012/06/27/catalunya/1340826374_392423.html

http://pladebarcelona.cat/2016/11/28/carretera-antiga-de-montjuic/

https://www.lacruelguerra.com/articulos/montjuic-los-tuneles-secretos-la-bateria-costa-del-general-alvarez-castro/

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20161210/412511689284/polvorin-fantasma-montjuic.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Montju%C3%AFc_(1641)

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-catalans-derroten-hispanics-batalla-montjuic_463722_102.htmll

                                                                                    Continua en els apunts següents
Victor

Trobades internacionals i Congressos

2 setmanes 5 dies ago

Els estudiosos dels subterranis artificials realitzen trobades i congressos periòdicament, publicant revistes i actes tot valorant aquest patrimoni cultural. 

Avui us presentem dos d'aquests documents, editats pels companys italians, que han sabut posar de relleu el seu ric entorn del subsòl. 

Revista Opera Ipogea



International Congress of Speleology in Artificial Cavites


Victor

El refugi de la Plaça del Diamant

3 setmanes ago

 

L’any 1992, arran d’unes obres, es va descobrir el refugi antiaeri que ocupa el subsòl de la plaça del Diamant, a Gràcia. Construït a uns dotze metres sota terra pels veïns del barri durant la Guerra Civil, va donar refugi a més de dues-centes persones durant els nombrosos atacs que va patir la Gràcia industrial de l’època, plena de fàbriques que eren l’objectiu principal de l’aviació atacant.

Aquest refugi formava part dels més de 90 refugis que hi havia al barri, i és un dels més grans dels 1.300 que es van construir a Barcelona, una de les primeres ciutats bombardejades sistemàticament des de l’aire en un conflicte bèl·lic. Avui dia, per recuperar la memòria, el Taller d’Història de Gràcia ofereix cada diumenge, a les 11.00 hores, visites guiades per explorar l’indret, i val la pena apuntar-s’hi per descobrir l’entramat de túnels que el formen i que van salvar tantes vides.

El refugi de la plaça del Diamant, té dues entrades, que enllacen a uns set metres de profunditat amb cinc escales que completen el descens fins on es troben les galeries de mina en forma de laberint, on es refugiaven els veïns de la zona, quan hi havia perill de bombardeig.

El refugi disposa de diferents rengles de bancs adossats a les parets, dividits en porcions de quaranta centímetres, que era l’espai que els seus impulsors van marcar com a optim per pogué seure els seus usuaris.

L’obra va durar fins a finals del 1937, quan per diferents raons els promotors es van quedar sense cap paleta que la pogués seguir. Malgrat això el refugi estava gairebé acabat, disposava de dos tipus d’enllumenat, el principal a través d’una instal·lació elèctrica de 125 i algunes bombetes repartides per les diferents galeries i el d’emergència amb uns aplics d’obra collats a les parets i que en l’extrem superior tenien un recipient de vidre, on es posava alguna mena d’oli o derivats del petroli per il·luminar l’espai quan tallaven l’electricitat.

També disposava d’un estança destinada a infermeria i dos pous de ventilació, que també servien per treure la terra del refugi i la baixada de materials de construcció.


Benito Márquez ens mostra per sobreposició del plànol original del refugi a una fotografia aèria



La plaça del Diamant. Novel.la, obra teatral, pel·lícula i sèrie tv.
No podem deixar aquesta nota sense refeerir-nos a la gran obra de Mercè Rodoreda.
És una novel·la psicològica de que ha estat considerada per la crítica com la seva obra principal. La novel·la s'ha convertit en un clàssic de la literatura catalana de postguerra. Publicada per primer cop l'any 1962, ha estat traduïda a més de trenta idiomes

Amb el rerefons de l'arribada de la República i de la guerra civil, aquesta novel·la, que inicialment s'anomenava Colometa, se centra en el personatge de la Natàlia, la Colometa, una dona jove que en representa moltes d'altres a qui va tocar de viure un període de la història especialment cruel. La Natàlia accepta sense rondinar tot allò que la vida, i el seu marit Quimet, li imposen. Arriba a acceptar que li canviï el nom pel de Colometa. Com moltes dones de l'època, veurà anar-se'n i morir els seus estimats, passarà gana i tindrà dificultats per tirar endavant els fills.

Enfonsada en un matrimoni que no li proporciona felicitat i unida a un home egoista, la Natàlia renuncia a la seva pròpia identitat cedint tot el protagonisme al seu marit, acceptant els convencionalismes d'una època que deixava la dona en un segon pla. Al llarg del text el lector va descobrint la resignació d'aquesta dona davant la realitat que li ha tocat de viure. La història és plena de Colometes i Mercè Rodoreda els fa en aquesta obra un especial homenatge.




http://refugisantiaerisdebarcelona.blogspot.com/2012/09/el-refugi-antiaeri-de-la-placa-del.html

http://barcelonaaldetalle.blogspot.com.es/2011/09/la-placa-del-diamant.html?showComment=1348225418560#c6628712649525713364

https://www.cine-de-literatura.com/2018/11/la-placa-del-diamant-la-plaza-del.html

www.tallerhistoriadegracia.cat
Victor

Mines de ferro de Can Xirot

3 setmanes 2 dies ago

El dijous 28.01.2012 tot respectant les restriccions perimetrals de la COVID19 ens vam aplegar sis amics de l’Espeleodijous residents a Barcelona: Ricard Alsina, Dolors Boter, José Hidalgo, Jaume Julià, Toni Robert i “Víctor”. Quan ja sortíem vingué en Javier Benito que s’apropà fins l’entrada de la mina.
Al llarg de tot Collserola existeixen restes d’antigues explotacions dels òxids de ferro per a ús industrial. Un d’aquest exemples és la mina de Ferro d’en Xirot coneguda també com mina de ferro de Gràcia o coves d’en Cimany.

Les mineralitzacions consisteixen en concentracions ferruginoses relacionades amb les calcàries del Devonià. Els minerals són pirita, goethita, lepidocrocita, hematites, calcita, siderita.

L'extracció de mineral de ferro va durar pocs anys, quan esclatà la que els historiadors anomenen "febre del ferro al Carmel". El material era escàs i de mala qualitat. Les foses que estaven associades ( Font i Alexander & Cia), tenien les seves instal·lacions en la Barceloneta, concretament en el carrer Ginebra, es van especialitzar en carcasses per a màquines i calderes de vapor.

El nom de la mina de ferro de Gracia, es corresponia perquè al moment d'iniciar-se les explotacions , (1857), el lloc pertanyia a aquesta vila.

Està situada en la vessant sud occidental de la muntanya del Carmel, a un pas de les escales del camí de Can Mora, sota el mirador de Joan sales, a prop del complex esportiu del Carmel i al costat de la tanca de separació del Park Güell.

Aquesta mina, en realitat dues galeries amb una longitud total de 217 m -segons topografia dels amics del GEB- estava formada per dos nivells superposats independents.

La planta de les mines transcorre per dos districtes, Gracia i Horta / Guinardó, però la seva entrada està en el Carmel.

LLUÍS BOU, historiador "Som al Carmel, a la vessant meridional de la muntanya, aquí hi ha una cosa curiosa que són unes mines, unes mines de ferro. Aquestes mines de ferro són de mitjan segle XIX i van tenir malauradament poca vida perquè el ferro que s'extreia d'aquí era d'una qualitat baixa. Però és interessant perquè ens hem d'imaginar una munió de carros portant ferro i terres cap al Clot. Això ve precisament d'una llei de mitjan segle XIX que deia que tota aquella persona que anés a la muntanya i trobés algun filó d'algun material podia començar a excavar i els beneficis serien per a ell. En aquell moment es va produir una febre d'or i la gent va sortir per la muntanya a buscar restes de ferro, vetes de minerals, etc. Hi ha un forat d'entrada molt incòmode, però a partir d'aquí s'obre per uns passadissos que pots anar dret. Deu haver uns 200 i pico, 300 metres de galeries subterrànies que es van ramificant. A les parets es veuen les vetes de ferro, es veu també el treball de la picoleta. No només hi ha aquestes mines, sinó que n'hi ha algunes més. El que passa és que tot això encara està en procés de recerca i és una cosa que crec que s'hauria de potenciar per donar a llum la història del Carmel."


Mina 1 - clausurada -
Tot i ésser la de majors dimensions, actualment està tancada amb un entrellat de barres de ferro, que pel seu disseny impedeixen el seu us habitual com amagatall pels ratpenats. Realment és un sistema que a part de resultar gens ecològic, bloqueja l'accés als estudiosos del nostre patrimoni històric. 
Si s'hagués optat per un reixat horitzontal amb pany, es minimitzarien els seus inconvenients i fins i tot permetrien el seu ús com recurs educatiu.

Mina 2 - visitable
És la menors proporcions i té una boca d'accés per un pas vertical estret.

Mesura d'OxigenDintre de la normalitat 20,7 ben ventilat.
Enllaços
vídeo betevé

http://espeleologiabibliografia.blogspot.com/2010/09/mines-de-ferro-de-can-xirot-barcelona.html

https://totbarcelona.wordpress.com/2008/09/13/la-mina-de-hierro-de-can-xirot-coves-d%C2%B4en-cimany/

 

Victor

Netejar pintades

3 setmanes 3 dies ago

Entre la brutícia que podem trobar sota terra, tenim les deixalles que son les que normalment extraiem amb relativa facilitat, i les pintades, que representen força dificultat en la seva eliminació. 

Evidentment el millor mètode per netejar pintades, és no fer-les! ... i si com confio, no les hem fet nosaltres, cal fer una crida a la responsabilitat dels seus autors (especialment si els podem conèixer) per tal que s’avergonyeixin i restitueixin l'indret al seu estat previ.

Però potser ens hem avançat massa. Considerem en primer lloc, els diferents tipus de pintades, que ens podem trobar en la visita de cavitats subterrànies naturals i especialment les artificials (túnels, mines, refugis, etc.).

1- Signes "utilitaris": d’orientació, posicionament topogràfic o denominació de la galeria.

2- Signes personals : signatures o inscripcions del tipus “vaig estar aquí”.

3- Pintades "artístiques" :taques i dibuixos, de qualitat dubtosa.

4- Vestigis d'antigues ocupacions..

 Ja veiem que cal ponderar-les en funció de la seva extensió mes o menys desproporcionada o abusiva, antiguitat, i qualitat, potser no totes deurien de ser eliminades, atenent al seu valor històric i existencial.

Si hem arribat a la conclusió que les pintades que trobem, només embruten, i no tenen cap valor existencial que mereixen ser conservades, podem procedir a esborrar-les, amb el coneixement i aprovació del propietari de l'indret.








https://trcpaint.com/impermeabilizaciones-blog/page/4/?lang=ca 

http://empresaylimpieza.com/art/475/productos-para-limpiar-grafitis 

https://centenarioprimeraguerramundial.wordpress.com/2015/04/26/encuentran-grafitis-subterraneos-en-francia-pertenecientes-a-la-primera-guerra-mundial/











Victor

Xemeneia i túnels de l'Escola Industrial

3 setmanes 5 dies ago

 


Dins del recinte de l’antiga fabrica de can Batlló, que a començaments del segle XX va ser convertida en l’Escola Industrial depenent de la Diputació de Barcelona, situada en el carrer del Comte d’Urgell, 173-215,de Barcelona, es conserva una magnifica xemeneia de fabrica.

Xavi CasinosLa Vanguardia 17.06.2018
El recinto de la Escola Industrial se erige donde en los años 60 del siglo XIX se construyó la fábrica textil de Can Batlló, concebida por Rafael Guastavino, un genial y hasta hace pocos años olvidado arquitecto valenciano, en un tiempo en que estos todavía eran denominados maestros de obras. De los vestigios que aún quedan de aquella industria, destaca la chimenea octogonal de 61 metros y hecha de ladrillo. Si vista desde el exterior ya es obvia su majestuosidad, penetrar en su interior fascina.

Entrar en la chimenea se puede hacer por un acceso de escaleras no abierto al público. De pronto, uno se encuentra en una reducida estancia coronada por el largo hueco para la extracción de humos. Desde el interior se aprecia igualmente su diseño octogonal, nada habitual en este tipo de elementos.

Al pie de la chimenea convergen tres galerías abovedadas igualmente de ladrillo. Se trata de las canalizaciones que conducían el vapor de las máquinas y calderas distribuidas por los distintos recintos de la antigua fábrica. Hoy se puede transitar unos pocos metros por cada una de las galerías, que contaban con varias ramificaciones. Hace años que se tapiaron.

Can Batlló fue inaugurada a principios de 1870. Guastavino aún era estudiante de la Escuela de Maestros de Obras de Barcelona, dirigida por Elias Rogent. Pero su genio ya era evidente. Su gran logro arquitectónico fue patentar un sistema constructivo de bóveda tabicada, es decir, de ladrillos unidos por su parte más estrecha. Lo que hizo, de hecho, fue perfeccionar un sistema ya ampliamente utilizado en todo el Mediterráno. Las bóvedas de Guastavino eran baratas, rápidas de construir, ligeras pero muy resistentes y, además, ignífugas gracias a un fino revestimiento de cemento o yeso.



Malgrat que la xemeneia octogonal era la que oferia menor resistència al vent, un requeriment que s’havia de tenir ben present a l’hora de construir una xemeneia de dimensions fins aleshores no conegudes a Barcelona, a Catalunya i a Espanya, Rafael Guastavino hi va optar seguint la tradició valenciana.

La seva altura excepcional era necessària perquè havia d’evacuar fums i gasos de l’imponent conjunt de màquines de vapor i calderes que proporcionaven l’energia mecànica a les naus de filats que van arribar als 1.000 CV de força. Un conjunt de grans i alts fumerals subterranis coberts amb volta i construïts, com la xemeneia, amb maó, recollien i facilitaven el transport del fum de la combustió del carbó que cremava a les 25 calderes distribuïdes per tot el recinte, fins a la xemeneia, per augmentar el rendiment de les màquines de vapor.

Es poden visitar els subterranis que comunicaven les calderes amb la filatura.
La XemeneiaL’extraordinària xemeneia és tota de maó, en forma de piràmide truncada de secció hexagonal, amb una base de 60 m², i uns 150 metres de galeria sota terra. 



Les galeries sota terra

Vídeo del conjunt 

Article
https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20180617/45119689956/chimenea-fabrica-can-batllo-escola-industrial-rafael-guastavino.html

Visió 3Dhttps://media.diba.cat/diba/landings/48h-open-house-barcelona/ximeneia_tour.html






Victor

Estacions de Metro "ocultes" en Via Laietana.

4 setmanes ago

 


En apunts anteriors ja hem tingut ocasió de informar de les anomenades "estacions fantasmes" de la xarxa de Metro de Barcelona, avui mostrarem amb més detall, les dues de la Via Laietana.


Ciutat Vella 28.06.2014

Una de las arterias viales más importantes de Barcelona, la Vía Laietana, esconde en el subsuelo dos paradas de metro, una de las cuales nunca llegó a entrar en funcionamiento. La otra, la de Correus, quedó en desuso en el año 1972, pero todavía conserva su ornamentación prácticamente intacta.

Las dos estaciones se encuentran en un túnel que empezó a construirse hace cien años, cuando se ejecutó la reforma urbanística que supuso el nacimiento de la Vía Laietana. Aunque todavía no existía ningún proyecto de metro aprobado, se perforó el subsuelo y se construyeron dos túneles que posteriormente se cubrieron.

La estación inacabada

Más de una década después, y ya con el primer metro en funcionamiento, empezó a construirse en estos túneles una parada que popularmente se bautizó con el nombre de Banc. Las obras, sin embargo, nunca se acabaron, y se excavaron poco más de 30 metros de longitud.

Los ingenieros de la época cometieron graves errores de cálculo. Según el experto en historia ferroviaria, Àlex Reyes, construyeron los andenes al nivel del suelo porque pensaban que el metro sería como un tranvía soterrado. No tuvieron en cuenta la maquinaría inferior que llevaba y posteriormente se vieron obligados a excavar todo el nivel de las vías para que pudieran transitar.

Otro ejemplo es la escalera que todavía se conserva, y que hoy presenta un aspecto fantasmagórico. La curiosidad es que no lleva a ningún sitio, porque tampoco se abrieron nunca los accesos exteriores.

La estación inacabada se encuentra justo debajo del actual edificio de Catalunya Caixa, entre las paradas de Urquinaona y Jaume I. Su espacio se utiliza a menudo para guardar material.

Los tesoros de la parada de Correus

Avanzando unos 300 metros en sentido mar y aprovechando el mismo túnel, se construyó otra parada, la de Correus (Vía Laietana, entre la calle de Àngel J. Baixeras y la plaza de Antonio López, delante del edificio de Correos). Se inauguró el 20 de febrero de 1934 y formaba parte del tramo de la línea 3 conocido como el ramal Aragó-Correus del Gran Metro de Barcelona.

Contaba con dos naves paralelas con una longitud de unos 60 metros, y el andén medía menos de 2 metros de ancho. En palabras del historiador Dani Cortijo: “Una de las cosas que tiene la estación y que la hace más mágica es esta especie de presencia humana. El hecho de que haya carteles para las elecciones y anuncios nos hace pensar mucho más en una estación como las de ahora”. Porque todavía hoy se conservan carteles publicitarios de los últimos años, con imágenes de políticos, tiendas de muebles, productos alimenticios…

Además, fue una estación pionera en cuanto a la iluminación. Según explica Gustau Lamadrid, en este artículo en el Hora punta, “en julio de 1946 estuvo dotada de luces fluorescentes, y fue la primera instalación pública que las tuvo de todo el Estado español“. Posteriormente, fue remodelada en dos ocasiones más: en 1949 para alargar los andenes y en 1956 para renovar la decoración de las paredes con baldosas de color gris “metro”, suelo de loseta y techo pintado de blanco.

La parada de Correus quedó en desuso en 1972 con motivo de la prolongación de la actual línea 4 de metro, pero no es la única. En Barcelona hay tres estaciones “fantasmas” más: Gaudí, Fernando y Bordeta. Según recuerda Reyes: “Las redes de metro acostumbran a proyectarse con unas necesidades, pero con el paso del tiempo cambian y, si algunas quedaron muy juntas, se opta por anular la de en medio”.

Si sientes curiosidad por estas dos paradas fantasmas que te mostramos, estate atento cuando pases, con la línea 4, entre las paradas de metro de Urquinaona y Barceloneta.




Vídeos














Victor
Checked
1 hora 1 minut ago
Barcelona subterrània. Recerca i protecció del patrimoni del subsòl de la ciutat. Coves, túnels, mines, refugis, abandonats o en desús.
Subscriu-te a Canal BarnaSub

Modificació del tema "Danland" basat en els treballs de Danetsoft and Danang Probo Sayekti inspirats per Maksimer