Feia temps que no en sabíem res d’en Llibert.
Era un espeleòleg veterà, foguejat en mil campanyes d’alt nivell i que feia uns anys havia sortit amb l’Espeleodijous per visitar cavitats una mica més modestes.
Tots vàrem gaudir de la seva experiència, de la quantitat sorprenent d’anècdotes que ens explicava i de la seva visió de l’espeleologia, bàsicament lúdica, però sempre fent-nos veure els mil detallets morfològics, biològics o històrics que les cavitats ens ensenyen.
Li havíem perdut la pista. El telèfon que teníem no contestava.
No sabíem de parents ni d’amics que ens poguessin donar raó de la seva existència.
Havíem perdut tota l’esperança de contactar amb ell, però per una d’aquelles casualitats que es donen a la vida, una persona que havia entrat al nostre blog buscant informació d’una cavitat que explorarem fa anys va reconèixer en Llibert en una fotografia i ens va dir on podíem trobar-lo.
Estava ingressat en un asil (ara en diuen residència) en una localitat propera a Tarragona.
Gràcies a aquesta informació li hem pogut fer vàries visites i efectivament està sol, pràcticament aïllat del mon.
Té aquesta horrible malaltia que el destrueix mentalment i que s’està apoderant dels seus records, dificultant-li en gran manera poder-se comunicar amb el seu entorn.
Per sort, encara té moments de lucidesa i recorda vivències antigues amb molt detall, molt millor per exemple, del que havia fet el dia anterior.
En una d’aquestes converses ens va confessar una historia sorprenent, extraordinària.
La volem donar a conèixer ja que té un interès espeleològic més que notable.
Quan en Llibert va ingressar a la residència, ara fa uns vuit anys, encara es movia amb prou agilitat i tenia el cap clar, i com és freqüent en aquests llocs els residents més capaços es fan càrrec d’algú més desvalgut per ajudar-lo en els desplaçaments per les dependències de l’edifici.
Així va conèixer en Nandu, un vellet amb fort caràcter i prou enteniment que es movia en cadira de rodes.
Varen fer amistat i no va trigar gaire a sortir un tema: “les coves”.
En Nandu coneixia l’espeleologia i havia tingut una experiència sorprenent.
De jove havia entrat a treballar en una empresa vinícola de les comarques de Tarragona fent de mosso.
Era espavilat i amb el temps es va anar guanyant la confiança dels amos.
El celler tenia una cava relativament petita on envellien ampolles de xampany, però aviat va veure que els números no quadraven, ja que sortien a la venda moltes més ampolles de les que teòricament hi havia a la cava.
En Nandu no es xumava el dit i no va tardar en descobrir el secret més ben guardat.
En un racó de la cava i rere uns pupitres en desús, una porta prou dissimulada donava accés al que ningú s’hagués imaginat: una immensa gruta natural curulla de formacions i que havia estat condicionada per envellir el xampany en unes condicions optimes.
Ja feia anys que s’explotava la cova i l’empresa havia amagat el descobriment per por que passes a domini públic i se’ls pogués acabar el negoci.
L’espeleòleg que portava dins el Llibert va sortir amb força.
Havia d’aconseguir que en Nandu li confessés quin celler era i on es trobava.
Ho va intentar mil vegades però no hi havia manera, en Nandu encara guardava fidelitat a l’empresa que li havia donat feina durant tota la seva vida laboral.
En Llibert no es va desanimar i va iniciar una tasca lenta de pressió psicològica per treure-li la confidència final.
Quan semblava que estava a punt d’aconseguir-ho, la pandèmia, malauradament, ho va trastocar tot.
El coronavirus va entrar a la residència i es va iniciar un malson.
Els interns van quedar desatesos, mal nodrits, sense higiene, sobre tot els més dependents, i el pitjor de tot, molts van morir sols, sense la companyia dels seus familiars, aïllats, una vergonya que hauria de tenir conseqüències en un país civilitzat.
Per desgracia en Nandu no va superar la pandèmia.
Com a consol sí va tenir la companyia i el suport d’en Llibert fins al final.
Abans que anessin a la brossa les poques pertinences d’en Nandu, en Llibert es va fer càrrec de les mateixes i remenant una paperassa que hi havia en una carpeta, va aparèixer la prova de la historia de la gruta i les caves.
Unes fotografies antigues, definitives.
Voldríem fer una reflexió final aprofitant aquesta historia.
Fins a quin punt és ètic que s’amagui una descoberta important per interessos comercials?
Segur que tots censurem aquestes conductes.
De tota manera caldria que ens miréssim al mirall i analitzéssim el que passa a casa nostra.
Tenim varis exemples de descobertes bastant celebrades i reconegudes pel nostre col·lectiu que, el primer que s’ha fet es tancar-les a pany i forrellat, no només per al públic en general, si no també per els espeleòlegs.
Es veu que no som de fiar.
És trist que es descobreixin meravelles i no les puguem gaudir si no som de la “colla dels elegits”
Una pena, una veritable pena.
