Aquest dijous hi vam ser: Dolors Boter, Joan Fernandez, Francesc Mas, Mari Oliveras, Toni Robert i Jordi Perera
Fitxa tècnica:
No cal material de verticals.
Topo
Situació:
L'anrcdota del dia és que tenim un cotxe que és comporta com el seu amo i va perdent caragols.
Per sort duiem un recanvi i en un no res ja ho teniem arranjat.
(Aquesta foto mostra bastant bé la jerarquia dins el grup :-D)
Aflorament dels Guixos de Vallfogona just a sobre de l’entrada de la Cova de Palmerola.
Aquests guixos, situats en el flanc sud del sinclinal de Ripoll, es consideren equivalents als Guixos de Beuda situats en el flanc nord d’aquest sinclinal.
Aquest conducte vertical és la única morfologia càrstica erosiva de dimensions grans existent actualment a la cavitat.
El seu recorregut descendent s'interromp en arribar al contacte amb el nivell de lutites existent a la seva base.
Les lutites, en ser interceptades pel flux d'aigua, perden la seva cohesió, es fluïdifiquen i s'erosionen fàcilment.
Resta de conducte vertical de petites dimensions perforant la laminació que presenten els guixos.
Espeleotemes de guix “brut” degut a les abundants inclusions lutítiques.
Malgrat l'emmascarament que li proporciona aquesta aparença lutítica, les morfologies globoses delaten l'existència d'un mini-recobriment espeleotèmic de guix “brut” en un petit talweg marginal de la cavitat.
La precipitació i sedimentació del guix es va produir en la conca marina que existia fa uns 45 milions d'anys al sud del Pirineu durant l'eocè.
Però aquells guixos primaris es van transformar en anhidrita durant el seu enterrament sota algun miler de metres de sediment.
Per això, el que observem ara són guixos secundaris, producte de la hidratació de l'anhidrita al tornar a aflorar aquesta en superfície a conseqüència dels moviments tectònics i de l'erosió.
Fractura en el guix reomplerta de sediments detrítics
El curiós reompliment d'aquesta fractura amb una alternança de meniscs (cons invertits) de sorres (bandes fosques) i lutites (bandes clares) suggereix l'entrada de successius fluxos densos dins la fractura i la seva posterior decantació en funció de la seva densitat.
Desplaçament mètric del bloc dret d'aquesta diàclasi, possiblement ajudat pel lliscament sobre les lutites subjacents.
A la zona de Borredà la potència màxima observada en els Guixos de Vallfogona no supera els 10m.
Contacte irregular entre la base de l'estrat de guix i les lutites finament laminades interjacents.
A més de guixos laminats, s'observen nòduls de guix allargats, amb graus molt diferents de puresa degut a les abundants inclusions de lutites que contenen.
Lutites fluïdificades en un petit talweg marginal de la cavitat. Les lutites existents sota els guixos, malgrat no ser susceptibles de dissoldre’s en aigua com els guixos, si que són altament fluïdificables i erosionables.
Per aquest motiu, la major part del volum buidat de la cavitat correspon a les lutites i no pas als guixos !
Oxi-hidròxids de ferro i, els més foscs, molt probablement siguin oxi-hidròxids de manganès.
