Vam anar-hi: Dolors Boter, Manolo Cano, Pere Cantons, Mari Oliveras, Toni Robert i Jordi Perera.
Feia mesos que alguns del grup volíem fer un tast del sistema La Coumo d’Hyournedo (Félix Trombe) i com que en Manolo ja hi ha estat en diverses ocasions es va oferir a fer de guia.
Com que la cavitat és prou lluny, ens caldria esmerçar-hi més d'un dia i hauriem de passar una nit o dues a Puigcerdà.
La sortida va quedar organitzada però sense data. Restàvem a l'espera que en Manolo tingués una finestra de tres dies lliures per anar-hi i ni tan sols calia que fos un dijous, quan ens avisés, la resta ja ens adaptaríem.
I finalment vam trobar-nos el dimecres dia 13, i vam anar a la cavitat el dijous 14.
Vam entrar per le Gouffre Raymonde, (gouffre és Francés, en Occità s'anomena avenc), amb ganes d'arribar al sector horitzontal on hi circula aigua i fer-ne un tros fins que en tinguéssim prou, el sector marcat amb blau a la topografia.
Però ens vam quedar a la sageta, a la capçalera del pou de 35 abans del riu. 
Mirant el perfil només vam baixar un pou de 29 i dos pous de 10..... però deu n'hi do tot el que hi ha entre mig.
El dimecres per la tarda anem arribant al cau, a l'hora de sopar ja hi érem tots, el plat estrella, uns ceps i uns rovellons acabats de collir. I tot seguit, tothom a dormir.
El dijous toquen diana a les 06:00 i a les 07:00 ja som al cotxe, ens queden 3 hores llargues de camí.
La temperatura balla de 1º a 3º i amb el fred, baixa la pressió dels pneumàtics dels cotxes. El quadre de comandament del Jimny s'il·lumina més que un arbre de nadal i obliga a en Toni a aturar-se en una benzinera a inflar les rodes.
El castell de Foix
Una mica més tard el sol ens saludava i la temperatura ja va pujar fins els 6º.
Algun tram de la pista ens sembla bastant dolent. Però arribem al lloc sense problemes.
Aprofitem per menjar alguna cosa, ens equipem i cap amunt.
Ens desviem uns metres per anar a mirar la boca del Trou Mile.
Aprofito per posar un parell de fotos de l'any 1990, que vam entrar-hi en Josep, l'Anna, la Tuli i jo,
Abans tot semblava més fàcil, des dels turismes que arribaven a tot arreu, fins els sacs amb cordes que no pesaven tant.
Recordo que l'Anna, que va entrar-hi amb "vambes" va sortir-ne tremolant com un pollet.
El bosc és esplèndid, tot recobert de molsa.
I arribem a l'ensorrament on s'obre la boca.
El primer pou té una reinstal·lació.
Segueix una rampa.
I arribem a un amuntegament de blocs.
Uns catadiòptrics marquen un camí que en Manolo no ens fa seguir. Busquem un pas entre les pedres per baixar a un nivell inferior.
Arribem a una estretor que és converteix en una gatonera.
La gatonera acaba en una vertical de 3m.
Ara toca un meandre esfondrat, és podria passar a pèl però com que no volem conèixer les pompiers, muntem un passamà.
I ja som al primer pou de 10, que més aviat fa 14.
Ara ens hem trobat amb unes plaques inclinades, que pasem amb el cul a terra, parant compte que hi ha buit.
I ja som a la sala del pou de 35.
Ens cal mirar-nos ho tot una mica, per trobar, entre els blocs, el camí cap a un nivell inferior.
Ja som a la capçalera del pou. No anem gaire bé de temps i tenim un company mig lesionat. Decidim deixar-ho còrrer i no avançar més.
Aprofitem per fer un mos.
El pou de 10m.
L'altre pou de 10m.
El passamà del meandre.
El pouet de 3m per on accedim a la gatonera.
I ja som al carrer.
