Aquest dijous hi vam anar: Ricard Alsina, Dolors Boter, Estrella Broquetas, Pere Cantons, Josè Hidalgo, Jaume Juliá, Mari Oliveras, Pere Palau, Toni Robert, Rafel Solanas, "Víctor" i Jordi Perera
Fitxa tècnica:
No cal material de verticals. Hi ha un parell de rampes que rellisquen, nosaltres vam portar una corda per si de cas en fes falta.
Feia molts dies que no ens aplegavem tants companys del dijous, aquest cop vam anar-hi dotze.
Ens vam trobar a Vilafranca del Penedés més o menys a l'hora que tocava i vam fer via cap a Vimbodí i tot seguit cap a Riudabella.
La pista de terra pasa a tocar de vinyes i sovint hi circulen tractors i maquinaria, en algún punt hi ha bonys i sots, peró els qui venien amb un turisme van passar prou bé. Si de cas l'unica dificultat és on deixar el cotxe i que no molesti.
Al revolt on treuen el nas els conglomerats ens enfilem amunt i amb una vintena de metres ja hi som.
Uns quants ens mirem la boca amb una mica d'aprensió, el pas sembla molt justet.
Però en Toni no s'ho pensa gaire i cap endins.
A fora hi ha qui riu, d'altres s'ho miren, i en Jaume qui decideix de quedar-se a fora, "per si de cas...."
Segueixo en Toni mentre ell encara és a la gatonera,... triga una mica a passar, al final hi ha un desnivell i no és qüestió de deixar-se caure de mala manera.
La Mari que passa com si res.
Tothom hi diu la seva i dona consells, hom diu de passar amb els peus per davant i cara amunt........ i hi ha qui li fa cas! 
Al cap d'uns minuts, en Victor torna a sortir i hi entra com les persones.
En Pere Palau sense ni embrutar-se.
I la Dolors, que si calgués podria fer-hi vida i encara ho trobaria ample.
Però sempre hi ha l'intrèpid que vol anar més enllà i no aprèn de l'experiència d'altri, en aquest cas va ser en Ricard qui va provar-ho amb els peus per davant i mirant a munt...
El vam haver d'estirar i fer-li la cadireta perquè no es trenqués l'esquena.
A la saleta d'entrada ens hi podem estar dempeus.
Una xemeneia que surt a l'exterior.
De seguida ens hem de tornar a estirar.
A la primera rampa hi ha una corda de nusos.
En mig de les dues rampes jo vaig desertar i vaig anar passant cap enfora a fer companyia a en Jaume.
Al final de la galeria el nivell d'oxigen havia baixat a 19.8%
Vam trobar-hi algunes bestioles.
I ja anem sortint.
És més senzill sortir que no pas entrar.
Un cop a fora i ja canviats de civil, vam seguir la pista fins que vam trobar un racó on poguéssim dinar a gust.
