Aquest dijous hi vam anar: Dolors Boter, Estrella Broquetas, Pere Cantons, Josè Hidalgo, Jaume Juliá, Xavier M.Galiana, Mari Oliveras, Cristina Parra, Toni Robert, "Víctor" i Jordi Perera
Fitxa tècnica:
Vam utilitzar un 30 (masa corda) 3 mosquetons 2 cintes i 1 placa amb cargol per spits.
Vam lligar en un pi, una cinta amb mosquetó al pi de la boca, un spit amb mosquetó quan el tub és fa vertical i una cinta amb mosquetó en natural.
Dos dies més tard la Mari hi va tornar amb en Francesc i van clavar 3 spits més per anul·lar el natural.
Situació:
Un avenc de col·lecció però a prop de Barcelona i que facilita que vinguin més companys.
La pista comença amb una mica de pujada i no cal deixar-la fins que arribem al costat de l'avenc.
Les branques de pi seques sempre són una bona protecció per no caure.
A les fotos dels primers exploradors l'entrada sembla més estreta, ara no representa cap problema.
Els primers metres són inclinats fins que el conducte és fa vertical.
a l'arribar a la vertical hi trobem un spit.
I aquest era el pas més selectiu, hi havia un parell de blocs encastats que disminuïen l'amplada del pas.
Ara aquests blocs ja no hi són, han caigut avall.
4m més avall hi havia l'última reinstal·lació en natural.
19,3% marcava el mesurador d'oxigen a l'aire.
A la primera descripció que en Josep Pastor va escriure a l'Espeleobloc:
i els que puguin passar a la darrera saleta trobaran petites excèntriques i molts cristalls de calcita.
Aquesta descripció provocà l'anècdota de la sortida.
La gatera estreta i curta, actualment és un pas gens estret, hom ha excavat el terra i ara s'hi passa molt fàcilment, més del que sembla veient la foto.
Efectivament hi ha un espai amb molts cristalls.
I la cavitat segueix amb un conducte impenetrable...... o no?
L'espai és exigu i en un primer moment vam baixar-hi quatre i quan sortíssim baixarien quatre més.
La Dolors s'ha portat un gadget de casa, un aparell que mesura l'oxigenació de la sang i la freqüència cardiaca.
Primer 2 mesures d'en Toni separades per un minut.
I el mateix, però aquesta vegada de la Dolors.
Comencem a desfilar que els de dalt ja ens reclamen.
I quan ja som a dalt baixen en José, la Cristina i l'Estrella, la resta desisteix amb excuses varies.
El primer grup ens vestim de persones i matem el temps explicant-nos quines són les tècniques de bondage que més ens agraden.
Al cap d'una estona escoltem l'Estrella que va pujant i que ens reclama dient que en José s'ha quedat atrapat i que no el poden treure.
En Toni i jo ens tornem a equipar i un cop l'Estrella ha sortit nosaltres anem cap a vall.
A l'estretor del pou, on hi havia els blocs encastats en Toni m'avança i em fa quedar a allà, per estalviar-me l'estretor, esperant novetats, al cap d'una estona la Mari ve a fer-me companyia.
Passen els minuts i escoltem algun gemec i algun esbufec, més tard veiem la Cristina que va pujant i ens diu que en Toni em demana. Ara ja hi ha més nervis.....
Quan arribo on són, veig en Jose totalment encastat al conducte "impenetrable", te un braç sota el seu cos i l'altre també el te cap avall i només belluga el cap, per sort respira prou bé perquè no para de xerrar.
n Toni l'hi havia passat una corda per sota les aixelles per estirar-lo però amb el braç atrapar sota el seu pes i els peus també atrapats havia de fer molta força per estirar-lo i en José no aguantava el dolor.
Llavors va lligar-hi una corda a una anella porta material d'un cinturó ample que en José acostuma a portar, de fet l'arnés ni el veiem ni hi arribàvem.
La idea era que un l'estirés horitzontalment per les aixelles mentre l'altre l'intentava pujar verticalment per la cintura per desencaixar-lo.
Jo al veure tot això els hi dic que hem deixin provar, enganxo la meva baga del Ropeman a l'anella del seu cinturó em situo a la gatzoneta de cara a ell i tant a prop com puc, tenso la baga (gràcies Ropeman) i faig força per posar-me dempeus... fins que l'anella s'arrenca del cinturó, he fet molta força i com a mínim ell no s'ha queixat.
Repetim la maniobra, aquest cop però enganxem la baga directament al cinturó i amb un parell de manxades més va guanyant alçada, pot alliberar el braç i el més important, pot treure el peu de dins de la bota d'aigua que queda allà dins abandonada, una manxada més i ja el tenim a fora.
L'accident bé donat perquè ell, com tots, sap que hi ha un pas estret i una saleta, i quan és troba l'estretor, ja veu que és moooolt estret, però pensa si els altres han arribat a la saleta com no hi hem d'arribar nosaltres?. De segur que si ell hi arriba el primer, ni tant sols intenta de posar-s'hi
De tot això no hi ha cap imatge, si s'alliberava fàcilment si que hagués fet gràcia una foto però si la cosa és complicava jo no la voldria haver fet, tot això ho pensava mentre m'equipava i expressament vaig deixar la màquina de retratar a l'exterior. I certament allà sota cap dels tres no estàvem per orgues.
Com ja hem comentat, el dissabte va tornar-hi la Mari i ella si que va fer una foto de la bota abandonada.
El final de festa al Port del Ordal
