Peripècies d’un aprenent de bioespeleòleg Marroc-2023

Imatge de portada del article

Els Protagonistes:: Floren Fradrique, Younes El Kassmi, Soumia Moutouakil i Pere Palau.

Peripècies d’un aprenent de bioespeleòleg

que pretè anar a la recerca i captura d’un lepthyphantes (i no es tracta precisament del fòssil d’una varietat de mamut).
En aquesta campanya els experts Soumia Moutouakil, Younes El Kassmi i Floren Fadrique s’esforcen -amb un resultat més aviat modest- en fer que l’aprenent Pere Palau sigui capaç d’atrapar una aranyeta sense destrossar-la.
a Soumia és biòloga doctorada en isòpodes de la universitat Caddi Ayyad de Marrakech.
El Younes és Initiateur Féderal d’Spéleologie de l’Ecole Française de Spéleologie i Guia de Montanya del Marroc.
El Floren ja és conegut de tots.


28 de juliol, divendres

Arribo a l’Hospitalet de l’Infant abans de les deu del matí. El Floren ja té el tot-terreny a punt i de seguida carreguem els meus trastos en el remolc.

Sortim a les deu en punt. Ens esperen 678 km d’autopista i calor.

Passat Múrcia dinem un menú ràpid i seguim endavant a 37 graus.

Arribem d’hora a Almeria i, un cop situats i el cotxe aparcat en el moll d’espera del ferry, anem a fer un vol i un cafè per la ciutat. Fa calor i no convida gens a seguir passejant.

Tornem al port i ens quedem en el cotxe. Malament, aquí hi fa més calor i a més s’adjunta amb el fum dels cotxes del voltant.
Comprovem el check-in, ens posem a la cua d’embarcar i apa, a esperar.
El moll està atapeït de cotxes, la majoria de famílies marroquínes estirades al terra damunt d’estores o llençols mentre mengen o dormen i tot és ple de quitxalla jugant i corrent per entre els cotxes.
L’espera, amb la calor, es fa llarga i quan finalment es fa l’embarcament dels cotxes no resulta ser la maniobra més àgil que haguem vist.

El vaixell salpa prop de la una de la matinada, una hora més tard del previst.
Ens acomodem en la cabina assignada, el Floren es pren una dutxa i es posa a dormir, Jo vaig a fer un sopar lleuger i pretenc fer un passeig pel vaixell, però tot està atapeït de gent estirada per terra
damunt llençols o estores sopant o dormint.
Aquí hi ha un desencaix de cultures: per un costat hi ha un munt de taules i cadires buides en els diferents salons, bars i restaurants i per una altra banda els passadissos, replans d’escala i plataformes estan plens de gent menjant o prenent tè.
Potser no estaria de més redissenyar el vaixell.

Al cap d’una estoneta de fer tombs per les diferents cobertes m’en vaig a la cabina, em dutxo i em poso a dormir.

29 de juliol, dissabte

 Arribem a Melilla a dos quarts de nou del matí.
La travessa ha estat tranquil·la en un mar com una bassa d’oli.

Buidar el vaixell de cotxes costa tant com ahir omplir-lo.
Sortim cap a la ciutat, fem una pausa per a esmorzar xocolata amb xurros -com és típic d’aquí- i anem cap a la frontera.
Pràcticament tot el vaixell està a la cua d’entrada al Marroc i les formalitats són lentes - com està manat- o sigui que en tenim per moltes hores.
Acabem descobrint que hi ha una mena de “marxa lenta” per part dels funcionaris marroquins per fer pressió contra Espanya pel tema de la sobirania sobre Melilla.
De fet fins les tres de la tarda no es posen a treballar i despatxar la gran cua que han format els cotxes de tres ferris acumulats.

Finalment, passats els tràmits de duana, sortim cap a Nador i continuem per la carretera nacional passant per Hasi Berkane, el pantà del riu Muluia, Taurirt i arribem a l’autopista la qual seguim tot passant prop del Tazekka i finalment arribem a Taza.
Ens atansem a l’estació d’autobusos on recollim la Soumia. Ha fet un viatge de dotze hores d’autobús des de Marraqueix.
Seguim cap a Bab Bouidir a buscar el Younes. No apareix per casa seva ni contesta el telèfon, pel que sembla està treballant amb turistes.
Ens arribem a l’alberg Dayet Chiker -senzill i acollidor- que està a tocar de la casa del Younes.
Sopem amb gana, són quasi les deu i des de les nou del matí que no hem menjat res.
Després de sopar preparem les activitats per demà, ens fem una dutxa i ens posem a dormir tots tres en una sala que té quatre llits.
Com que anem a dormir tard demà ens llevarem a les vuit.

30 de juliol, diumenge

Esmorzem, preparem les caixes i les motxilles i anem a casa del Younes a veure si apareix. No apareix.
Anem cap a la cova de Bab Bouidir.
És un engolidor que recull l’aigua d’una zona molt gran. Impressiona imaginar l’aigua que entra per la boca quan plou a bots i barrals com ho fa aquí.
Estan eixamplant la carretera que passa per damunt de la cova i han fet caure un grapat de pedres i roques per la boca, de manera que han tapat la rampa original.
La primera mimpresió és que hem de baixar per un pou, però de seguida veiem que hi ha una altra rampa
que porta a la primera sala. Seguim baixant tot desgrimpant fins al fons de la sala i, mentre el Floren i la Soumia busquen fauna jo faig la instal·lació per baixar el pou de vuit metres que porta a la part inferior.

Després del pou segueix una galeria d’una vintena de metres que acaba en una sala amb un gran despreniment del sostre.
Trobem un grapat d’animalons que en el laboratori ja ens diran en què consisteixen i quan els ronyons i els genolls diuen que ja n’hi ha prou sortim cap a fora.

Al sortir a l’exterior ens rep una bufetada de quaranta graus que esquivem tot corrent cap el cotxe a posar l’aire condicionat.

Avui he après que per distingir un animaló de mig mil·límetre de gran valor taxonòmic d’una brosseta de caca el que s’ha de fer és esperar a veure si es belluga.
Si és així se l’ha de capturar amb la punta d’un pinzell sucat amb alcohol. Això si, primer se l’ha de convèncer de que s’estigui quiet. I que per atrapar un miriàpode de quatre centímetres si es pretè fer amb els
pinces és perdre el temps -corren com un dimoni-, el que cal fer és posar-li la mà plana al damunt i agafar-lo amb els dits.
Que et mirin amb mala cara quan pretens introduir la massa de budells i closques que en resulta dins el potet amb alcohol no és més que “efectes col·laterals” que en diuen.

Conduïm els pocs quilòmetres que ens separen del poble de Bab Bouidir. Avui és diumenge i hi han forces cotxes amb famílies que han pujat a prendre la fresca sota els pins i les alzines,
beure aigua fresca i clara de les fonts que hi ha, dinar de pícnic i fer la migdiada.
Ens arribem a les proximitats de la cova de Kef Admam, la Soumia posa la seva localització en el mòbil i ens enfilem costa amunt a buscar-la.
Ens costa ben bé una hora trobar-la sota un sol abrasador que ens deixa ben ressecs.
Els voltantas de la cova estan plens d’ampolles de plàstic i brutícia que han llençat els molts visitants que hi passen.
La primera sala de la cova ès molt polsosa i bruta. No hi ha cap recó de la sala que no tingui totes les formacions trencades o ratllades.
Ens deixem caure per la gatera en pendent que porta a la segona sala.
Aquesta està menys vandalitzada però tè moltes de les formacions ratllades. És molt humida i totes les parets i terres estan mullades.
Estem una bona estona recollint mostres en la “Sala dels prepucis absents”.

Quan tenim el cul ben remullat tornem per l’estretor de la gatera, aquest cop ascendent, i sortim a l’exterior.
Un cop de cotxe ens porta a l’alberg, on ens canviem -descobreixo que tinc tot el cul dels calçotets bruts de fang- i dinem-berenem.

Anem a trobar el Younes, que ès a Friouato.
L’avenc està un quilòmetre pel damunt de l’alberg.
El Friouato és un pou de 160 metres que es visitava turísticament. Van fer-hi un accés a vint metres de la boca i es baixaven els cent quaranta metres restants amb una escala feta d’obra.
Pel voltant de l’edifici d’entrada hi ha un bar, uns aparcaments i unes taules amb banc de pedra per fer-hi pícnics.
Fa set anys van tancar l’edifici d’accés per obres de manteniment i no ho han tornat a obrir. Tot s’està desfent per manca de conservació.

El Younes ens porta a localitzar la boca de la cova de La Vache.

Després ens porta a situar la boca de l’avenc de J-Nam (colom) que està penjada damunt de la carretera.

Quan ja fosqueja baixem cap l’alberg per prendre una dutxa, organitzar els potets de mostres que aniran al laboratori, sopar i anar a dormir.

31 de juliol, dilluns

Avui el Younes té feina i anem els tres a la Grotte de Bouslama.
Seguin les coordenades de la seva localització fem voltes i ens enfilem pels Rocs durant una hora.
Al final, quan la trobem, veiem que hi arriba un camí ben fressat que surt de prop del parc Bouhayati, justament d’on hem deixat el cotxe però que no hem vist.
És una cova molt visitada, hi trobem un guia amb una família.

És una cavitat llarga, formada per un riu que sovint arriba fins la boca.
Es veuen marques en les parets que mostren el nivell que assoleix l’aigua.
Esquivem dos estanys llargs passant per la paret de la dreta.
Al final arribem al riu que s’escola per la paret de la dreta i sortirà, més avall, en una font del parc natural. No seguim riu amunt.

Crida l’atenció la gran quantitat de pseudoperles que hi ha dins dels molts gours.
Encara se’ls endevina la forma del gra de sorra que constitueix el seu nucli però la seva forma arrodonida i suau suggereixen que aviat -potser en dos o tres cents anys- seràn perles ben formades.

També hi veiem grans taques de color groc brillant damunt de les formacions netes. Possiblement siguin grans colònies de bacteris estafilococus daurat.

Quan ja en tenim prou de recollir fauna i fer fotos a les formacions sortim de la cova i tornem cap el cotxe.
El camí, ben marcat i relativament curt, ens va recordant que no és sensat anar directament al punt on ens marquen les coordenades sense tenir en compte l’orografia del
terreny. Però no sé si ho aprendrem mai.

Arribats a l’alberg, sopem i organitzem la collita de mostres.
La meva d’avui consisteix en un opilió, un cargol, un lithobius, una limonia nubeculosa, un mosquit petit, dos diplodes i dos campoleids.
Tot plegat no serveix per a res. És com anar a collir bolets i només trobar poagres i pets de llop.

Més tard ve el Younes i ens porta a casa d’un amic seu en el veïnat d’El Kalaa.
Està situat en el pendent nord el parc per on s’hi escolen diverses surgències del Polje on estem hostatjats.

Aquí el paisatge està format per verdes terrases d’argila suportades per moles de dolomita i tenint com a decorat de fons el Rift.
Estem a 1500 metres sobre el nivell del mar en l’Atles mitjà.
Tot són horts, arbres fruiters i camps regats per petites fonts.

Després de la visita entre els horts ens disposem a sopar, que per això ens han convidat.
Però sopar vol dir abans berenar. O siguin que avui hem berenat-sopat tres vegades.
Menció honorífica es mereixen les olives negres que ens han ofert i han estat adobades per la pròpia família.

1 d’agost, dimarts

Sortim tots quatre seguint la carretera que passa per la porta del parc Bouhayati i per Bab Bouidir.
Passem per la font de Ein Admem, situada al nord del poljie i que es una de les seves surgències.
És un lloc de parada amb boniques vistes sobre els verds pendents del nord.
Com a lloc privilegiat que ése ls veíns de la zona l’aprofiten per muntar-hi paradetes de venda de fruita.
Després ens desviem cap a la dreta, agafem una pista de terra molt malmesa que ens obliga a anar molt lents. Per fer 18 km triguem una hora.
Passem prop d’un campament militar i circulem per entre mig d’un bosc de sureres molt majestuós i uns paisatges de rasclers amb camps entre mig molt curiosos.

El contrapunt negatiu el mostra la quantitat de figueres de moro mortes per la plaga de cotxinilla que també ha arribat aquí, fet especialment dramàtic si tenim en compte el pes que té la figuera de moro en l’economia local.

En Younes ens deixa en la Cova Trou de la Piste, a peu de carretera, i se’n va a trobar uns clients, que avui té feina.

La boca de la cova està parcialment coberta per uns grans blocs despresos de la paret del damunt ara fa un parells d’anys, cosa que fa l’accés una mica inestable.

Mentre jo vaig fent tombs d’un costat a l’altre sense trobar res el Floren i la Soumia van recollint mostres.
Quan els sembla que ja han fet prou collita sortim de la cavitat i ens arribem tot
caminant fins la cova de Chara, que és a prop.

Estem a 1465 metres entre boscos d’alzines i encara que la calor es fa notar no apreta massa i es pot suportar bé.

La cova Ifri Azokhage és la surgència del Riu Chara.
Ifri Azokhage vol dir literalment Cova Vermella per les formacions tenyides d’argila vermella que conté.

És el recorregut d’un important riu que a voltes surt per la bocana. És molt llarga i nosaltres, òbviament, en seguim solament un tros.
No obstant caminem una bona estona admirant les formacions que la guarneixen fins que arribem al corrent d’aigua.
Ja en tenim prou i girem cua.

Hi trobem força fauna i prop de l’entrada hi trobem moltes salamàndres, basses amb larves de salamandra, un gripau preciós i fins i tot una musaranya.
Mentre erem dins se’ns ha ajuntat el Younes, que ja ha deixat els clients, i s’afegeix a la cacera de mostres.
Em sorprèn amb un parell de crustacis que ha atrapat en una bassa, molt semblants a gambes petites.

A mitja tarda anem cap el refugi Auberge Betty a berenar i sopar fins que es fa fosc i tornem a dormir a Friouato.
Per no refer la dura carretera que hem seguit al matí fem una volta de 30 km per carreteres més franques i sovint asfaltades.
Malgrat això entre la foscor, que les carreteres
no estan pintades i l’asfalt que no és precisament de la millor qualitat, arribem tard a dormir.

2 d’agost, dimecres

Baixem a Taza a comprar una tarjeta SIM per al mòbil, canviar diners i esmorzar com uns senyors en el restaurant Lotus.
Tot seguit tornem amunt i girem cap a Ain Auda, on una mica més endavant i a l’alçada d’uns edificis d’apartaments ens hi espera el Tusin, un company del Younes.
Ens guia cap a les coves Grotte Nifis i Ifri Boyam, a uns tres quilòmetres cap a l’Est de la carretera.

Situem la primera cova -la Grotte Nifris- en les coordenades 34o04’42.4”N 4o01’09.8”W.

La boca, d’un metre de diàmetre, porta a una rampa de’enderrocs d’una vintena de metres.
Recorda la cova de la Rabosa de Tarragona però amb més formacions.

A baix hi ha una sala amb moltes formacions i per un pas estret s’accedeix a una saleta més petita.

La cavitat és humida, amb petits clots d’aigua entre els espeleotemes. Semblaria que hi hauria d’haver força fauna però precisament perquè les parets estan amarades d’aigua no n’hi ha massa.

Quan en tenim prou de buscar sortim de la cova i el Younes ens ofereix l’opció de visitar una segona cova dos cents metres més cap a llevant, passat un collet.
El camí, entre un rascler de talla XXL i ple de margallons, ens recorda el paisatge del Garraf però amb vuit graus més de temperatura i el doble de dificultat per caminar-hi.

Aquesta segona cova -la Ifri Boyam- la situem en les coordenades 34o04’42.9”N 4o01’03.0”W

Aquesta cova, a diferència de l’anterior, és completament seca.
S’hi accedeix per una boca ampla (2x5 metres aprox.) quasi vertical que es baixa desgrimpant per uns graons.
El terra està farcit de murcielaguina i en el sostre hi dormen un grapat de rat-penats d’una mida important.

En principi semblaria que hi hauríem de trobar grans quantitats de coleòpters però la sequedat del terra i la gran quantitat d’aranyes que hi ha fan que no en quedi ni un.

Em faig un tip d’empaitar aranyes. Són grosses i corren molt. Intento caçar-les amb l’aspirador però acabo xuclant més merda que altra cosa.
Al final descobreixo com s’ha de fer per caçar una aranya. Són molt ràpides corrent però els passa com els guepards, que tenen poc fons.
Al cap i la fi no són animals de sang calenta. El truc és espantar-les de la teranyina (estesa damunt la muercilagina) amb la mà o les pinces i evitant que s’amagui dins el cau.
Ella corre cap un costat, se li planta la mà al davant i ella gira corrents cap una altra banda, amb l’altra mà se li fa barrera i gira en una altra direcció, i així fent voltes quatre o cinc vegades fins que es cansa i ja va més lenta. Aleshores es pot agafar amb les pinces -si és petita- o directament amb la mà si és grossa.

Però al final la meva collita és infructuosa, tot són aranyotes sense gaire interès, com si hagués tornat d’anar a collir bolets amb un cistell de pebrassos.

El Floren i la Soumia, molt més experts, troben forces coses tot aixecant pedres i mirant per ;sota

Sortim de la cova quan ja són les set de la tarda. Malgrat l’hora encara fa uns bons 35o mentre remuntem el camí fins el cotxe.

El Tusin ens porta a sopar a casa d’uns coneguts i, ja tard, ens anem a dormir a Friouato.

3 d’agost, dijous

Avui descansem. Ahir jo vaig acabar molt cansat i el Floren té mal de cap.
Aprofitarem per baixar a Taza a mirar temes de mòbils.
Qui sembla que ho aguanta tot és la Soumia. Aquesta noia és de ferro.

4 d’agost, divendres

Avui toca trasllat i logística. Després d’esmorzar baixem cap a Taza i prenem l’autopista cap a Beni Mellal.

Seran uns 420 km i unes set hores de conducció fent el recorregut Taza – Fes – Ifrane – Azrou – Mrirt – Khenifra – Beni Mellal.

Pujem fins a Chkounda on, malgrat estar a uns 800 m d’alçada i estar en l’Atles Mitjà, hi fa una temperatura de 39o, ben poc diferent dels 41o que fa abaix a Beni Mellal.

Hem dinat a Mrirt una carn picada a la brasa que estava molt bona però n’hem menjat massa i demà ho pagarem.

Al passar per Ifrane ens crida l’atenció la gran diferència que mostra aquesta ciutat amb totes les altres que hem travessat.
Parcs amb gespa, carrers nets, tot verd, festes infantils al carrer amb personatges de Disney, estanys, l’Hotel de Ville escrit en francès, cases boniques estil alps...
És la residència d’estiu del rei. Aaaah!

A Chkounda, un llogarret sota la muralla de calcari, ens rep el Sr. Mustafà.
Som molt ben rebuts per la seva família que encara se’n recorden de la visita del 2001.
Berenem i sopem a casa del cunyat d’En Mustafà, el Sr, Lhouissane.
Pretenen que ens hi quedem a dormir però declinem l’oferiment, volem dormir a la fresca.

Són berebers i es nota la diferència amb altres contrades del Marroc. Entre altres detalls les senyores de la casa mengen amb nosaltres.

Tal com està manat demanem permís per fer les activitats previstes al delegat de l’alcalde i ens encaminem cap un camp d’oliveres.

5 d’agost, dissabte

La Soumia ha dormit en la seva tenda però el Floren i jo hem fet vivac.
La nit ha estat càlida, amb el vent calmat i el cel serè. En el firmament no hi cabien més estels perquè els ha foragitat la llum de la lluna que tot just enceta el quart minvant.
A prop nostre -mantenint una distància prudencial- ha dormit un familiar del Sr. Mustafà per vigilar que no ens passés res.
L’única molèstia han estat els lladrucs llunyans d’un gos que no han parat de sentir-se en tota la nit. Més tard hem sabut que aquest gos es tot el temps bordant els monos que s’acosten al poble a menjar els fruits dels garrofers.
També ho fan els senglars però aquests busquen les garrofes caigudes i no fan tant soroll.
L’escena és divertida: Els micos saltant d’arbre en arbre pel damunt del fullam i el gos corrent d’una soca a una altra empaitant-los. No sé qui s’ho passa més bé.

Esmorzem convidats a casa del Sr. Lhoussaine. Havent acabat, el Sr. Mustafà ens guia cap a la cova Azmour, la qual coneix tant bé que si mou per dins amb tota familiaritat.

L’interior de la cavitat, a més d’estar brut i malmès com el país ja ens té acostumats, és sec,polsegós i calent.
Hi trobem ben poca cosa, especialment jo que surto amb un trist premi de consolació de dues aranyes vulgars.

Al decaigut estat d’ànim per la mala collita s’hi ajunta la calor que ja ens rep abans de sortir del forat.
Aquesta zona -malgrat estar a una altura de 800 m- queda protegida per la muralla de l' altiplà superior i orientada a SO, la qual cosa la converteix en un forn.
Això també ho pateix el poble que, a més d’estar a la mateixa altura està enclotat en l’engorjat on hi ha la surgència d’aigua que l’alimenta.

Seguim el Sr. Mustafà cap a la cova de Mansour.
A la boca mig tapada per grans blocs per evitar que hi caigui bestiar hi segueix una curta gatera i una resalt que desemboca en una sala.
Tot seguit es continua per una rampa -ajudats amb una corda- que baixa a una altra sala i empalma amb una segona rampa que porta a la tercera sala.
Un petit recorregut per esquivar un estany ens porta a un final compost per tres saletes enllaçades i molt concrecionades.
L’avenc-cova està ben guarnit de espeleotmes i bastant conservat, encara que les rampes no són més que un perillós cúmul de rocs inestables, terres i detritus.

Aquí hi ha més humitat que a la cavitat anterior, i la densitat de fauna també és més alta.
No obstant això el resultat de la captura és molt modest.

Una mica decebuts remuntem les empipadores rampes lliscants i tornem sota un sol de justícia cap el poble a dinar a casa del Sr. Lhousaine.
També ens hi quedarem a sopar i dormir.

Pel cami passem per vàries surgències d’aigua freda i cristalina.

Prop del poble, en la fondalada on surt la gran surgència que tot seguit queda canalitzada, ens sorpren el guirigall que fan les famílies de monos saltant per les branques de garrofers i lledoners.

6 d’agost, diumenge

Hem dormit bé, al pati de la casa d’aquesta família tan amable.

Avui canviarem de zona. Recollim, ens acomiadem i baixem cap a El Ksiba per anar a Tagleft.
L’avenc que hem de registrar en la recerca d’una aranya determinada és el Ifri Bouyzem.
Les coordenades el situen prop d’Agleft però molt lluny de la carretera, la qual cosa contradiu els records que es tenen de la darrera exploració que se li va fer ara deu fer uns deu anys.
Després de voltar i preguntar tenim la informació de per on cau, però per assegurar la jugada contractem un guia.
És una mica tard i la calor que fa no aconsella posar-s'hi ara. Quedem que demà a primera hora ens hi portarà.

Baixem a Tagleft a dinar. Avui és diumenge i hi ha mercat.
La gentada barrejada amb la quantitat de tendes, venedors de carrer, passavolants, calor, pols i vent constitueixen un espectacle per si sol.

En primera instància a Tagleft no hi ha cap hotel però després de preguntar aconseguim trobar una Gite d’Etape cap al final de la ciutat.

Dutxats i refrescats ens dediquem a descansar, que per a demà les prometen dures.
Però de descansar res; la mestressa de l’alberg, callada i malcarada, ho té tot tancat perquè no hi entri la pols, ens mira malament si no deixem les sabates on cal, la casa està roent i no obre ni una escletxa de porta o finestra perquè hi entri l’aire fresc.
Es fa impossible dormir-hi.

7 d’agost, dilluns

Puntuals a les set ens trobem amb el guia pocs quilòmetres més avall d’Agleft.
Carregats amb l’equipament prenem un corriol que amb suau pendent ens porta fins la boca de l’Ifri Bouyzem.
La cavitat està dins un tancat per evitar que hi caigui el bestiar.
Es tracta d’un avenc d’uns deu metres amb la boca ampla.
Els pagesos i pastors de la zona s’han dedicat durant molt de temps a abocar-hi rocs amb l'intenció de reomplir-lo -objectiu que encara no han aconseguit però que solament cal esperar uns pocs anys més per veure’l colmatat-

Ens acomiadem del guia i cap avall, que dins l’avenc s’hi està fresc.

Malgrat la seva modèstia ofereix una quantitat molt significativa de fauna subterrània que no desaprofitem excepte la Soumia, que avui no està molt fina.
La picada d’abella a la cella que va rebre fa dos dies li està provocant una inflor en les dues parpelles que quasi li impedeixen obrir l’ull esquerra.

Quan ja en tenim prou de recollir animalons remuntem corda amunt i sortim fàcilment del pou.

Tornem cap el cotxe però: Oh misteris de la vida! Enlloc de baixar per la torrentera que hem seguit a la pujada n’agafem una altra un xic més a la dreta amb un resultat nefast: anem a
petar a la carretera però tres kilòmetres més avall. Remuntar la carretera per arribar al cotxe amb la calorada que fa i assedegats com estem- ens costa Déu i ajuda.

Tornats a Tagleft dinem i, mentre la Soumia s’estira a descansar, el Floren i jo ens arribem carretera avall fins el riu on m’hi faig una banyada entre els nois del poble.
L’aigua és tèrbola perquè el riu porta molts sediments però és fresca i ve de gust fer unes braçades i jugar amb els nois.
Tot i que he portat la tovallola no la faig servir; amb la calor que fa tant els calçotets com la part mullada del cul de pantaló s’aixuguen de seguida.
Per tornar al poble cal fer uns tres quilòmetres de carretera, cosa que a aquesta quitxalla no els costa res, però no desaprofiten l’ocasió quan els oferim pujar-los amb el cotxe.
En un parell de segons hi tenim sis nanos embotits entre rialles i bromes.

De retorn a l’alberg hi deixo el Floren i me’n vaig a passejar per un dels carrers principals, el que ve de la carretera d’entrada.
Fa calor però és pitjor la sensació de tenir la boca seca per molta aigua que beguis: té tan pocs minerals dissolts que no treu la set.
M’assec en un bar, demano un Sprite de litre ben fresc i me'l bec tranquil·lament mentre contemplo passar la gent.

Afortunadament la cobertura del mòbil em permet afegir-me a la videoconferència amb els nens de casa.
Hi estem una bona estona mentre passejo pel carrer i els ensenyo les botigues i gent que s’hi veu.

La calor de l’alberg és insuportable. Tot just acabo de sopar em tiro un parell de pots d’aigua pel damunt i em poso a dormir en el pati.
Avui si que dormo.

8 d’agost, dimarts

Després d’esmorzar recollim les coses i prenem la carretera de tornada a Friouato.

Seguim la ruta Tagleft, El Ksiba, Zaouaita Cheikh, Ait Ishaq, Khenifra, M’Rirt, Meknès, autopista, Taza.

Pel camí parem a dinar un tahine de xai amb ceba i panses molt bo, comprem fruita i el Floren es compra un parell de peces de ceràmica.

Arribats a l’alberg Dayet Chiquer telefonem el Younes.
Com que diu que està treballant fins demà al mig dia decidim que explorarem una acvitat d’aquí a la vora.

Després de preparar l’activitat de demà, mentre el Floren -que acumula el cansament de tot el dia conduint- se’n va a estirar-se, els altres dos prenem una bona sopa.

Trona i fa vent, però amb prou feines cauen un parell de gotes

9 d’agost, dimecres

Deixem el cotxe al peu del turó, sota les antenes i pujem tot xino-xano els trenta metres de desnivell que ens separen de la boca de la cova Sidi Mejber.
L’entrada -còmoda- és una rampa-pou de quinze metres que porta a una sala ampla i plena d’enderrocs molt concrecionada.
La baixada està assegurada amb un “natural” en una columneta i un spit en el sostre.

De la sala surten vàries galeries petites i estretes entre les estalagmites, columnes i colades.
Bàsicament són diaclases o laminadors petits que de seguida es fan impracticables

Tot i que encara és mig matí el sol crema de ple.
Amb les ganes de posar-nos a l’hombra ens canviem de pressa i en un moment som tots tres a baix.
El Floren i la Soumie es concentren de seguida en la tasca de buscar fauna.
Mentrestant jo em dedico primer a fer unes quantes fotos i després a resseguir tots els racons per on puc passar.
Quan em canso de fer tombs com una mosca dins un vater agafo els estris de treball i em poso a la feina.

Busco i miro i deambulo d’un costat a un altre i torno enrere i torno a començar.
No trobo res, ni per les parts seques ni per les parts humides ni per la pila d’enderrocs ni per les parets concrecionades.
Dues tristes aranyes és tot el que he arreplegat. Faig una mica de trampa i omplo el potet de mostres amb una papallona nocturna mig morta.
Els altres dos tenen més habilitat i caçen de tot.

Al cap d’una estona llarga el Floren comenta que la collita és bastant magra.
Aprofito el comentari per convènce’m a mi mateix que el problema no sóc jo si no la cavitat i, quan ja em decideixo a tornar-me a posar l’equip de vertical -que m’havia tret per treballar més còmode faig un últim gest d’aixecar una pedra i em ve com una revelació: si trobo caca trobaré tites i si aixeco prou pedres netes arribaré a les que són brutes.
Em poso com un frenètic a aixecar rocs sense ni importar-me que siguin de la mida del meu cul i efectivament, si desbrosso un pam i mig de pedra arribo a la zona de terra i matèria orgànica. I voilà, allà estan les “aranyetes de les punyetes”.Tinc un èxit fabulós: pràcticament aconsegueixo “pescar-ne” una de cada quatre que veig (com corren les punyeteres) i dono per fet que en veig una de cada quatre que hi ha.

Amb la collita feta tornem cap a l’exterior on ens rep el mateix sol ardent que ens havia acompanyat a la pujada però amb l’afegit d’un esclat de llum que ens deixa cecs.

Amb un cop de cotxe baixem a la la zona d’esbarjo que hi ha a l’entorn de la surgència de Ras El Ma.

En un de tants restaurants a l’hombra hi mengem un senzill tajine i ens en tornem cap a la Gite Dayet Chiker a passar la resta de la tarda.

10 d’agost, dijous

Avui canviem de zona i anirem cap el Parc Natural de Beni Snassen.

Quan baixem cap a Taza s’encen un indicador de la consola del cotxe avisant d’un problema en els frens.
En efecte, una ràpida inspecció ocular confirma que la manegueta d’una roda perd líquid de frens.
Anem directes a un taller on en una hora i mitja arreglen l’avaria.

Teníem la intenció d’explorar la Grotte du Chameau però ja és una mica tard i aniríem massa justos; tenint en compte que hem de quedar d’acord amb la persona que ens ha d’obrir l’accés a la cova.

Des de Taza prenem l’autopista cap El Aioun Sidi Melbouk i Tafughalt. Són 250 km sota un sol que trenca les pedres.

Tafughalt és molt concorregut.
El ser l’entrada al Parc el fa molt popular, es ple de cotxes, gent, restaurants i un mercat molt variat. Dinem en un de tants restaurants i pugem a la Gite Tagma.
És un lloc molt net, ben arreglat i agradable.

Mentre fem temps fins l’hora de sopar i anar a dormir revisem les mostres obtingudes els darrers dies i preparem els equips per a demà.

11 d’agost, divendres

L’accés a la Grotte du Chameau està tancat per les obres de manteniment que s’hi estan fent.
Cal tenir en compte que la cavitat és espectacular i l’antropització que s’hi ha fet és prou treballada com per permetre una afluència de visitants molt elevada.
A més de la clàssica il·luminació amb llums verds, blaus i grocs com es sol fer en aquest tipus de cavitats hi ha tot un sistema d’enginyeria format per escales, plataformes i bigues metal·liques.
A la part de fora s’hi estan fent millores en l’accés, oficines i edificis de serveis, així com en els elements de protecció i seguretat.

Tenim l’accés concertat per a les deu.
Arribem puntuals i ens reben molt amablement els responsables -coneguts del Younes- així com el professor de la universitat d’Oujda, el Sr.Hassan Awraghe.

Ens acompanyen cap a la cavitat. Consta de dues entrades, ambdues tancades amb sengles portes.
La superior és més petita i porta directament a la galeria superior, per on entra un important corrent d’aire que la manté a 27o.
La inferior, en el nivell més baix, forma la sortida del corrent d’aigua.

Accedim a la cova-surgència i per una boveda espectacular excavada en una muralla de rocadolomítica.
Llàstima que la magnificència del lloc queda una mica disminuïda per la manca absoluta d’aigua: l’abundant cabal permanent i el preciós gorg que habitualment s’hi forma a la sortida han desaparescut.
Des de fa un parell d’anys cada estiu es fa palès que l’agreujament de les èpoques seques no és cap falòrnia.

La cavitat està seca i, com que a la temporada d’hivern hi circula aigua, hi ha molt poca matèria orgànica, cosa que vol dir que serà difícil trobar-gaires coses.
Criden l’atenció les pseudoestalactites arrodonides i granuloses, clar indici de que s’han format dins l’aigua, estant la galeria completament inundada durant molt temps.
Arribem al fons de la galeria baixa, on queda tallada per un sifò profund d’aigua cristal·lina i on s’hi observen alguns peixos, segurament barbs.
En aquesta zona, malgrat tot, hi recollim alguns exemplars.

Un altra fet que crida l’atenció és la quantita d’escates com de sal marina escampades pel terra, que quasi el cobreixen.
Són escates de calcita que han cristalitzat surant damunt l’aigua tot formant un tel i, un cop s’ha assecat el llac o gorg es trenca en milers de bocins damunt la roca.

Pujem per les escales d’obra a una galeria superior i per sorpresa nostra és més humida, la qual cosa es tradueix en una recol·lecció més generosa.
Hi esmercem una bona estona fins que el Younes ens comenta que en la galeria superior, malgrat que és molt calenta i seca, s’hi veuen moltes aranyes.
Cap amunt i falta gent! Efectivament, entre mig d’aranyes tipus Meta sense gaire valor hi recollim un grapat d’aranyetes menudes que prometen ser interessants.

En aquesta galeria hi entra corrent d’aire de fora, calent i sec. Enmig de la galeria hi ha una figura al terra que recorden el cap i el gep d’un dromedari.
Possiblement sigui la formació que dóna nom a la cova.

Reclamats pels anfitrions -ens hi hem estat una temps més que generós- baixem al nivell inferior i sortim.

Expressem el nostre més sincer agraïment i tornem cap a Tafughalt a dinar, que ja és hora.

De retorn a la Gite Tagma ens dediquem a les activitats habituals de les tardes: documentar la feina feta, descansar i preparar el programa de demà.

Mentre espero l’hora de sopar peto la xerrada amb en Salvador, un mestre de Múrcia molt agradable que està fent un tomb per conèixer el Marroc.

12 d’agost, dissabte

La nit ha estat fresca i agradable, fins el punt d’haver-nos de tapar una mica per dormir.

Avui anem a l’avenc Jlida, situada en la mateixa vall que la Grotte du Chameau, seguint el Oued Zegzel i uns quilòmetres més cap a Berkane.

La vall és molt verda, tota coberta amb les tupides plantacions de nespres i cítrics i regada amb les surgéncies que es troben al llarg del oued (Chameau, Ellouzette, Ziyyane, Medrara, Tazaghine...)

A l’alçada de Tamajout deixem el cotxe i ens enfilem per un corriol sota un sol de justícia.
En tres quarts d’hora el Younes ens porta fins la boca de la cavitat.
Ens equipem, instal·lem el primer pou i cap avall tots quatre.
Als pocs metres de baixar ja es nota el canvi de temperatura i la humitat. Aquí s’hi està bé.

L’avenc Jlida està a mig pujar un turó i en mig d’un gran rascler en pendent ple de margallons i arbustos que en dissimulen la seva boca.
Comença amb un pou d’uns vint-i-tres metres seguit per un parell de rampes molt pendents a un costat i l’altra.
Bàsicament és una gran diaclasa en la que les dues rampes són els costats de la gran quantitat d’enderrocs caiguda per la boca i que l’embussen.
Tant per un costat com per l’altre la diaclasa s’endinsa molt més avall dels quaranta-cinc metres, nivell a partir del qual es va fent més estreta.

Ambdues rampes estan formades per tal quantitat de terra, matèria orgànica, óssos i algún cadàver en descomposició que empudega l’aire i el fa difícil de respirar.

Es hi estem força estona recollint mostres aprofitant que s’hi troba de tot. No hi ha pressa a tornar a la calor.
Quan finalment sembla que ja no queda res per explorar sortim cap amunt, recollim i baixem cap avall, cap el cotxe.
Són les cinc i la gana apreta. Comprem uns quants préssecs molt bons que ens entreténen la gana fins que arribem a Berkane i podem matar-la definitivament en un restaurant pizzeria.

Els propers objectius són al Parc Natural del Talassemtane, partint de la població de Meggou a tocar de Bab Taza, prop de Chefchauen.
Estem parlant de més de 500 km i més de vuit hores de conducció i el seny ens diu que ho hem de fraccionar d’alguna manera.
Decidim parar a mig camí a dormir. A Selouane, una ciutat nova amb carrers amples i nets i amb edificis de qualitat, lloguem un pis on ens hi acomodem per passar la nit.
Demà ja seguirem.

13 d’agost, diumenge

Avui toca fer carretera.Des de Selouane prenem la carretera de la costa que voreja tot el Rift pel nord i ens portarà cap el Parc Nacional de Talassemtane.

La carretera porta des de Berkane, per Selouane, cap a Alhucema, Bni Boufran, El Jebha, Issaguen, Bab Berred, Charafat, Bab Taza i Megoo.

Quan ens apropem a Bni Boufran ja apareixen els primers camps d’haixix que no deixarem en tot el camí.

La costa és escarpada i difícil; sovint ens elevem pel damunt dels set-cents metres amb la vista damunt de les platges, planes i llargues, que s’estenen emmarcades entre penyals impossibles.
stem en plena temporada de banys, les platges estan literalment cobertes per milers de para-sols de les famílies que les ocupen.
Al travessar el poble de El Jebha l’ambient de port estival i gen el faria confondre amb algun destí típic de la Costa Breva si no fos per la gran fumera de les paradetes de kebab que omplen els carrers.

A l’alçada de Bni Bouzra prenem una carretera local que, tot vorejant el parc de Talassemtane, s’endinsa pel mig de les valls cobertes de cultius de haixix, en ple Rift.
La carretera, retorçada i costeruda, puja i baixa per arestes de muntanyes amb vistes vertiginoses damunt dels camps.
La verdor dels cultius, la gran quantitat de llogarrets i cases escampades amb construccions de més qualitat que de la mitjana del país conformen un paissatge força semblant a una vall mitjana dels alps.
Això si, cal estar vigilant dels molts tubs i mànegues que travessen la carretera de qualsevol manera per portar l’aigua als aspersors dels camps.

Finalment arribem a Bab Taza i ens enfilem per la carretereta que ens porta a Megoo. 
Encaixats dins dels carrerons del poblet fem arribar el cotxe i el remolc a casa del Sr. Abderraman, que ens rep molt efusivament i ens presenta la seva família.
Berenem, ens dutxem, sopem ben cuidats per la mare de la casa, planifiquem els propers dies i anem a descansar, que el viatge ha estat dur.

14 d’agost, dlluns

Les dues nits que passem a Megoo hem de dormir tapant-nos amb el sac de dormir.
Estem en les estribacions del Parc de Talassemtane i a 800 metres d’altitud.
Les nits són agradablement fresques.

Deixem el remolc en el poble i seguim la carretera que s’endinsa en el parc i de seguida s’enfila als 1600 metres.
Els cims que ens envolten superen els dos mil metres. El paissarge és preciós, entre boscos de pins, cedres i pinsaps.

El que ja no és tan bonic és que permetin que els cultius de cannabis s’enfili per les costes, prats i pedregars del parc convertint-se en una espècie i una economia invasores que estan provocant l’exhauriment dels recursos  hídrics, la deforestació i l’extinció dels cedres de l’Atles, els Roures delRift i dels pinsaps.

La carretera de Talassemtane és dura i lenta, i a sobre actualment l’estan ampliant.
Per la pista que s’enfila per damunt de les valls- hi veiem monos.
El que diuen que és una hora de camí al final ens ha costat quasi dues hores per arribar a una taberneta prop de la Gite Azilane.

Deixem el cotxe i prenem un camí cap els boscos de pins, alzines, ginebrons gegants,falgueres, argelagues i romagueres.
Veiem un grapat de monos encastellats a les copes dels pins.
Deixem el camí i ens enfilem amunt seguint les coordenades de l’avenc El Ghar n’Ait del Oued N’Kir, Azilan, Bab Taza. La boca és petita i emmascarada entre la brossa, costa de trobar i de fer la instal·lació.

L’entrada del pou és estreta però de seguida s’eixampla progressivament formant una campana de 24 metres de fondària. La sala està molt concrecionada, amb moltes formacions molt boniques i netes. L’avenc encara és actiu i humit.

La sala que forma la base del pou té un parell de ressalts que porten a dos nivells inferiors escalonats, molt concrecionats, fins a una fondària de 37 metres.

A més de la runa de la base del pou les parets també ofereixen força fauna per recol·lectar i entre remenar i fotografiar, passa el temps volant.
S’han fet les cinc de la tarda. Remuntem l,avenc, recollim, baixem cap la tabernata -senzilla i humil- i ens asseiem a taula que són quarts de set.

Després de dinar acompanyem la Soumia cap el veinat d’Axilal, a l’altra banda de la vall.
Les pistes per arribar-hi són confuses i difícils. Ens costa més d’una hora i mitja arribar-hi.
Un cop allà la deixem amb la colla d’amics que l’esperaven, formada per una dotzena d,espeleòlegs francesos i marroquins.

Desfem el camí cap a Megoo a les fosques, això vol dir més de dues hores de pista difícil i lenta.

Per més tard que sigui no hi han hores per a la mestressa de la casa.
Ens rep amb un té i aigua fresca, ens fa dutxar, ens fa un bon sopar i a dormir, que estem rebentats.

15 d’agost, dimarts

Avui hi ha poca cosa per explicar. Esmorzem, enganxem el remolc al cotxe i ens acomiadem de la família que tan bé ens ha acollit.

La ruta cap a Bab Baoudir on hi portarem el Younes és senzilla:
Bab Taza, Ouessane, Fes, autopista, Taza i Bab Bouidir. Seran 340 km a fer en sis hores, parant pel camí per dinar i aprovisionament. 

Ens acomiadem del Younes i ens anem cap la coneguda i ja familiar Gite Dayet Chiker.



16 d’agost, dimecres

Sortim de la Gite Dayat Chiquer amb el remolc i baixem a Tazza a passejar pel mercat i fer unes compres. Bàsicament en sortim carregats d’olives.

Prenem la l’autopista i ens encaminem cap a Melilla.Després d’una paràda tècnica per omplir l’estómac arribem a mitja tarda a la frontera.

Al fer el tràmit d’aduna del Marroc, com era d’esperar amb la pinta de facinerosos que fem, revisen el cotxe i el remolc de dalt a baix.
Als cinc funcionaris que hi han participat els queda un lleuger posat de decepció en comprovar que no ens han pogut enxampar res.

Els funcionaris de la banda espanyola s’ho prenen amb més bon tarannà i es limiten a fer les comprovacions de rigor.

Aparquem al cotxe i anem a un hotel. Ens hi consignem, una dutxa fresca i cap a passejar i sopar una mica.

17 d’agost, dijous

El viatge de tornada cap a l’Hospitalet de l’Infant ja és una mica de tràmit: vuit hores de vaixell ivuit hores d’autopista fins a casa.

Comentaris

Diumenge 27 d'agost 2023 a l'Hospitalet del Llobregat. Magnífic, meravellós, i molt entretingut, un relat de vivències compartides d'autentiques exploracions bioespeleologiques. Gracies Pere Palau per fer-me gaudir del vostre viatge. Salut i espeleologia .

Si vols comentar res....


(L'adreça no es mostrarà públicament)

Per culpa del "SPAM" aquest comentari NO es publicarà fins que no sigui revisat
This comment will NOT be published automatically, will be pending approval.
Этот комментарий не будет публиковаться автоматически в ожидании утверждения.
Почему российские спамеры так заинтересованы в комментариях? ? ? ?
icona feedback Contacte
icona galeta Legal
icona sindicacio rss
icona sindicacio espeleoíndex
icona link estàdistica Estàdistiques

Últims atacs contra el servidor

Hora IP País
07:01:40122.11.169.7Singapore
07:01:51222.170.255.146China
07:02:0177.240.33.17Kazakhstan
07:02:10182.70.244.241India
07:02:20112.80.174.156China
07:08:2258.63.214.213China
07:08:40201.59.222.254Brazil
07:09:0559.2.234.206South Korea
07:09:14173.73.190.177United States
07:10:06172.98.89.178Canada

Modificació del tema "Danland" basat en els treballs de Danetsoft and Danang Probo Sayekti inspirats per Maksimer