Hi van participar: Xavier M.Galiana, Jordi Gual, Francesc Mas, Mari Oliveras, Toni Robert i Jordi Perera
Fitxa tècnica:
Material de verticals. La cavitat és instal·lada amb cordes fixes.
A l'estiu no ens va caldre el neoprè
Un parell d'enllaços on poder llegir més informació referent a aquesta cavitat.
Cantabria subterranea 2010 Vol-1
Situació:
Aquest dia ens van succeir un seguit de despropòsits:
Primer de tot, la Dolors i en Pere van voler descansar, així doncs el fotògraf titular no hi era.
Després, en Xavi va fer el necessari per destruir dues bateries del Scurion.
I per acabar, ni en Xavi ni en Jordi no van tenir l'encert de fer cap fotografia minimàment decent.
Per sort en Manolo ens ha deixat unes imatges d'una visita anterior que hi havia anat amb en Benjamí i d'altres.
Per fer aquesta cavitat, potser el més difícil és trobar lloc a la carretera on deixar el cotxe, Uns centenar de metres abans de l'entrada hi ha una parada d'autobús on si tens sort hi podràs aparcar.
Cal seguir per la carretera.
Fins al punt on t'has d'enfilar com puguis uns quatre metres fins el forat d'entrada.
Aquí tenim en Xavi traient-se el casc abans de convertir-se amb la teia humana. 
A l'entrada mateix trobem una corda per assegurar-nos fins el primer pou d'uns -4 mts. tornem a ser a l'alçada de la carretera, per poc no ho rebenten tot al fer-la.
Avancem pujant i baixant blocs molt enfangats uns 75 metres.
fins que a la paret de la dreta hi trobem una mica de passamà i una corda per on baixem -6 metres.
Seguim en el mateix sentit per el pis inferior fins que ens trobem a la vertical d'un pou de -14.
Aquesta ràpel té un desviador.
Nosaltres en aquest punt encara no vam trobar gens d'aigua.
Avancem ràpidament per galeries còmodes i amples.
En algun moment els guies dubten.... però hi ha fites que marquen el camí.
Molts fòssils per les parets.
Marques evidents que a vegades això no esta tan sec.
I trobem un altre passamà que ens acosta a un pou de -14, on també hi trobem un desviador.
En Toni.
Mari
Francesc
I en Jordi Gual, ja hi som tots,
Ara ja avançarem per dins l'aigua.
A l'esquerra ens trobem amb un afluent que afegeix una mica més d'aigua al riu.
Ja suquem una mica més.
A estones hem d'anar a mitja alçada, per no quedar amb els peus encaixats.
Arribem a aquesta sala tan característica... es el sifó i ens hem equivocat, ens metres més endarrere hauriem haver de tombat a l'esquerra.
I a partir d'aquí ja no hi ha més fotos.
Per acabar la narració:
Un cop agafat el desviament bo, ens trobem una galeria que a mida que avancem és va fent més fangosa, unes desenes de metres més endavant arribem a una sala.
Aquí hi trobem una corda que ens arriba de dalt.
És l'escaparrat per si hi ha massa aigua, si la pugem i passem unes gatoneres, podrem tornar a sortir per Ojáncano, que és per on hem entrat.
Nosaltres no fem cas i avancem per la galeria fangosa fins a trobar una saleta, que literalment és un embut de fang.
Podem donar voltes i fer la croqueta pel fang, però per seguir la travessa ens cal ajupir-nos i passar a quatre grapes o estirats per on el terra de la galeria és més net, de fet durant uns metres seguim en sentit contrari a l'aigua un petit rierol que va a parar al sifó.
De seguida veiem que aquest rierol ve de la paret de la nostra esquerra, però nosaltres seguim estirats tot recte però parant atenció al sostre.
En algun moment veurem que al sostre s'obre un forat i ens podrem posar dempeus, pujarem i passarem un pas una mica estret que en diuen "la paridora" i sortim a una saleta curulla de palets de riu on cal anar una mica en compte de no fotre-ls al cap dels companys.
Sortim de la sala i ja veiem el llum de l'exterior, som a sobre el riu, ens cal remuntar el marge fins a la carretera.
Una travessa molt divertida i fàcil, cal agrair a tothom els que mantenen i cuiden les cordes fixes de totes aquestes cavitats.
Al vespre vam anar tots al cau de la Teresa i en Jordi per fer un berenar-sopar.
Aquest indret es tan allunyat de tot arreu que encara no hi ha mapes, i el Google-maps s'autodestrueix.
A mig camí vam haver de parar per reomplir els diposits amb les jerry-cam i esperar a que els motors es refredessin.
A la fi vam arribar.....
Els millors amfitrions!
I les postres les vam fer al porxo, on vam menjar fins que ja no podíem dir ni fava
