Aquest dijous hi vam anar: Dolors Boter, Manolo Cano, Pere Cantons, Josè Hidalgo, Pere Palau, Cristina Parra, Toni Robert, Rafel Solanas, Lluís Tortajada i Jordi Perera
Fitxa tècnica:
Vam utilitzar i en aquest ordre 60+30+14+20+40+58+20.
Tot és amb químics, però també trobem parabolts i spits, que segons com son més còmodes.
Topo
Situació:
UNA MICA D’HISTÒRIA
Del 1967 al 2024 : 57 anys ens contemplen.
Als anys 60 anar a Montserrat a fer espeleologia no era fàcil. No teníem cotxe ni carnet de conduir i per explorar l’avenc dels Pouetons havíem de viure una petita aventura.
Cotxe de línia i caminar, caminar bastant carregats amb un munt d’escales electron, les cordes per assegurar, piquetes per instal·lar, menjar i una bona dosi d’inconsciència, d’il·lusió i de paciència, ja que les exploracions en aquella època eren feixugues i lentes i no venia d’una hora.
Pujar a la regió d’Agulles era entrar en “territori hostil”. Els escaladors dominaven la zona i els espeles no érem benvinguts.
Era freqüent que ens rebessin amb un barbarisme: “cloaqueros, foteu al camp de casa nostra”. Tampoc creieu que eren tant valents per dir-nos-ho a la cara, normalment ho feien des de dalt d’una agulla i a una certa distància.
Aquesta separació també ens envalentia per contestar-los: “calleu grataparets, que sou uns llimacs de marge”.
La cosa no anava a més, tot i ser escaladors, eren bones persones....
2024-1967 El refugi d’Agulles Vicenç Barber, pràcticament no ha canviat, només s’han afegit unes plaques solars.
2024-1967 El descens és feia per electron assegurat per un company passant-se la corda per l’esquena.
L’arnès era més aviat precari (un cordino de 8mm tancat amb un nus pla).
Molta diferència de material amb l’actualitat, total per arribar al mateix lloc (això sí, amb molta més seguretat)
2024-1967 Toni Robert amb Carles Pozzi a la base del pou de la “llengua de gat”. En l’actualitat el Toni ha canviat de parella, està amb el Jordi Perera.
2024-1967 El Toni bevent aigua del que anomenàvem “el porró”.
Parafernàlia de material contra minimalisme.
Una curiositat: per ajustar la distància de la cara del Toni amb la formació, en l’actualitat s’ha de flexionar les cames, ja que el terra de la sala en tan sols 57 anys ha pujat 40 centímetres.
2024-1967 Dolors Boter i Jordi Perera pujant el mateix tram de la “llengua de gat”. L’electron marca la diferència.
1967 La colla del GIE que va baixar als Pouetons. D’esquerra a dreta i de dalt a baix:
Ferran Roca, Pere Roca, Dolors Boter, Antoni Fontcuberta, Ramon Ripoll i Toni Robert.
Unes altres fotos 1991-2016, la desaparició de la famosa biga al pou dels Minyons.
I aquí les imatges de la sortida.
Deixem els xcotxes a Can Maçana, sempre amb una mca d'aprensió per siels trobarem sencers.
Diuen, diuen, diuen, que fa molts anys ja obrien els cotxes i s'enduien el que volien, fins que en algun moment uns quants van solucionar-ho.
Van anar a Can Maçana i es van amagar esperant el lladregot, llavors el van enxampar.
Es van endur el malandrí bosc endins on van lligar-lo a un arbre i van marxar.
Tres dies més tard tornaren per alliberar-lo i amenaçar-lo de que al proper lladregot que enxampessin.... no tornarien pas a deslligar-lo.
Durant molt de temps va haver-hi pau i ordre.
I ja hi som.
Algú a tingut la brillant idea de posar unes explicacions en un lloc on s'assegura la mort als curts de vista.
Ja es fan tres grups, els qui es queden a guardar les motxilles, els qui és quedaran a fer fotos a mig camí i els qui davallaran a baix de tot a visitar la Moreneta.
Baixarem per l'Alzina de la boca superior, on hi ha més re-instal·lacions.
La rampa al final del primer pou.
La saleta dels Gours, aquí els models, fotògrafs i aguanta flaixos fem una parada.
Mentre la resta segueix cap a avall.
El pou que baixa per la Llengua de gat.
La llengua de gat.
L'equip A remunta ajudats per una corda fixa per continuar el camí fins el fons.
I l'equip B es queda en aquest lloc fent fotos.
El Pou dels Minyons.
Bassal de les Pinyes.
Ja han fet fons.
Mentre tant els que ja hem sortit i l'equip de superfície hem quedat força remullats per un xàfec imprevist.
I els de sota, van fent la seva
Ja som tots a fora, ha sortit el sol i ens ha eixugat, anem baixant de Montserrat.
I el berenar a Collbató.
