Mina de Ca l'Alemany

Aquest dia hi van ser: Dolors Boter, Estrella Broquetas, José Hidalgo, Jaume Julià, Toni Robert, Rafel Solanas, "Víctor" i Jordi Perera.

La trobada la volíem fer al pàrquing del monestir de sant Jeroni de la Murtra.

Però ja va començar malament la sortida, car ens vam trobar el pas barrat amb una cadena.
Per sort, tots vam coincidir a voler-hi pujar des del mateix lloc i no vam perdre ningú.
Vam desfer-nos dels vehicles i vam començar a caminar cap al monestir.

---

D'aquest indret en podem explicar alguna anècdota:

Corria l'any 1492, el mes d'octubre, un bon jan anomenat Joan, veí de Canyamars, tot passejant per Barcelona,  va adonar-se que una vespa era a punt de picar el coll d'un passavolant, i vet-ho aquí que tot i volent espantar la vespa amb un ganivet, es va entrebancar i, segur que sense voler, li va fotre un tall al coll a aquell home.

La pega va ser que aquell paio ferit, de manera involuntària, era el rei Ferran el catòlic, i que el cop no va ser prou fort ni ràpid perquè la vespa va fugir i de segur que va anar a picar a algú altre.

Desprès d'aquest incident, al maldestre d'en Joan el van fer xixines, i el rei va agafar-se uns dies de vacances per recuperar-se.

Com que era "el Catòlic", va anar on sabia que el tractarien bé i va fer un "tour" per Montserrat. Més tard va voler anar a veure el mar i va anar a petar a Sant Jeroni.

El rei anava passant els dies, entre misses i canviat-se les tiretes del coll quan, sense avís previ, va arribar a Sevilla un que també feia turisme i que responia al nom de Cristòfol.

Les normes d'educació manaven que el nouvingut havia d'anar a saludar el rei, i ja veus en "Tòfol" i els indis que l'acompanyaven fent via cap a Sant Jeroni.

A tot això, segur que qui ho va patir més van ser els veïns de sant Jeroni, que deurien quedar fins al capdamunt de tants pixapins que no feien res més que destorbar i aparcar els cavalls als sembrats.

Anys mes tard, allò d'en Cristòfol ho va mig solucionar un tal Bolívar, net d'Euskadi, i això del rei......doncs encara no ens hi hem posat seriosament.   

Però això son romanços, anem per feina....

---

Naltros volíem donar un cop d'ull a la mina de la Font del Lleó i la mina de Ca l'Alemany.
Però no havíem fet ni cent metres que ja ens en vam trobem una.

Aquesta, que és eixuta del tot, té un tram obrat que no deu fer ni 30 metres. Més enllà segueix molt estreta i amb el sostre força baix sense cap apuntalament de parets ni sostre.

No va haver-hi quòrum per entrar-hi i vam seguir el camí.

Primer vam anar a la mina de la Font del Lleó, però ens vam trobar l'accés totalment blindat, i ja vam anar cap al segon objectiu.

Com és habitual, un cop arribem al lloc on cal començar a cercar el forat, tots actuem amb disciplina i sabem quin és el nostre paper.
Tingueu en compte, estimats lectors, que som gats vells i tenim les nostres estratègies que fins ara no ens han fallat mai.

L'estratègia que nosaltres emprem és la següent:
Un de nosaltres va a cercar a on no hi és, però per si de cas cal mirar-ho, mentre un altre cerca més enllà fins que ho troba.
La resta és queda disciplinadament al costat del corriol, per no destorbar, fent petar la xerrada tot esperant que els cridin un cop el forat s'ha localitzat.

Cròniques d'anteriors visitants parlen que hi ha uns graons de pedra per accedir a l'interior. A dia d'avui, resten dos graons desmanegats al final de la rampa, i la resta, si n'hi havia més, se'ls deuen haver endut.

Al llarg de la paret de la galeria els constructors hi van fer uns forats per posar-hi llums d'oli.
Avui encara hi ha qui hi posa espelmetes d'Ikea, però no recorda d'endurse-les quan acaba la visita.

La galeria excavada en granit fa molt goig, però déu n'hi do quina feinada!

Un pou de buidatge amb planta rectangular.

En alguns llocs on el granit desapareix hi ha ceràmica i llavors apareixen les arrels, o guineus.

Un segon pou, aquest però amb unes arrels força amples.

I just després d'aquest pou comencem a veure concrecions a les parets.

Tal com avancem trobem a mà dreta una altra galeria.

La galeria és plena de material d'excavació.
De segur que la van fer equivocadament els constructors, però deurien perdre el fil d'aigua i haurien rectificat la direcció de la galeria.

Pocs metres més endavant ja arribem al final de la galeria, aquí sí que hi trobem degotalls i vetes d'aigua.

L'oxigen, bé del tot.

Calia pintar la colada ?