Aquest dijous hi vam anar: Manolo Cano, Josè Hidalgo, Jaume Juliá, Xavier M.Galiana, Francesc Mas, Mari Oliveras, Cristina Parra, Rafel Solanas i Jordi Perera
Fitxa tècnica:
Aquest cop vam utilitzar 35+50+60+28, 25 mosquetons i 4 plaques de spit., també vam fer 4 naturals amb anelles de cinta.
Topo
Situació:
Una mica d’història
Avui en dia es pot fer una via de l’avenc de l’Esquerrà pràcticament en una matinal, però no sempre ha estat així.
Concretament fa 56 anys, el 1968, un grup del G.I.E. vam decidir explorar la Via Rat-Penat, empresa de notable envergadura per aquella època.
Calia organitzar-se. Érem gent i va caldre muntar una verdadera expedició.
S’havien de traginar més de 200 metres d’escales electron, les corresponents cordes per assegurar, menjar, aigua, claus de roca, martells, petates, mosquetons, etc.
Érem seriosos i ens vàrem organitzar en tres equips: superfície, suport i punta.
L’equip de punta era l’encarregat d’arribar al fons de l’avenc, el de suport si tot anava rodat potser també hi arribaria i el de superfície se sacrificaria pel bé comú i la gloria de l’entitat que representàvem, fent de camàlics transportant material des d’Olesa de Bonesvalls i esperant a la boca, tota la nit, a que sortíssim tots el demés.
En aquella època no teníem cotxes particulars, a més es treballava dissabte al matí, circumstància que ens obligava a agafar el cotxe de línia que sortia del carrer Llançà el dissabte per la tarda, arribant a la boca de l’Esquerrà a l’hora de sopar.
Naturalment, l’activitat es feia durant tota la nit per sortir diumenge a l’hora que fos per tornar a agafar el cotxe de línia que ens tornaria a Barcelona.
No cal dir que l’escarbutida acumulada era notable, així com la clapada a l’autobús que fèiem entre mig de les nostres motxilles i petates.
Els demés passatgers, una mica intimidats, no deien ni piu i solament el conductor s’atrevia a despertar-nos en arribar a la Plaça Espanya.
Les pintes que fèiem, bruts, descabellats i amb una fortor que tirava d’esquena, no convidava a que ningú ens fes cap retret.
Boca d’entrada
Colades a -170m
Passada la mitja nit vàrem arribar al què es creia el final de la via Rat-penat a la cota -205m.
En aquella època a ningú se li ocorria que l’avenc pogués continuar.
Ja en teníem prou i solament pensàvem en la pujada i amb els electrons que havíem de traginar.
No estem en un camp de concentració ni som refugiats de qualsevol catàstrofe, senzillament havíem passat de tornada el Taló d’Aquil·les i estàvem recuperant forces.
L’únic que mantenia la dignitat és el Manel Arnau que porta el casc posat.
D’esquerra a dreta: Ramón Ripoll, Carles Pozzi, Roger Lloses, Manel Arnau, Ferran Roca, Antoni Robert i Josep Mayoral.
Toni Robert sortint de l’avenc.
Observis l’arnés (un tros de baga formant una cadireta tancada amb un nus pla).
La instal·lació també té delicte: tot penja d’un cordino 8mm i un mosquetó de ferro.
Teníem poc estudi i encara no havíem arribat a la Y.
I ara el 2024.
